divendres, 9 de setembre de 2016

Afrontant l'estrès post-vacacional



L’anomenat estrès post-vacacional no és més que un procés de readaptació fisiològica, emocional i d’hàbits de conducta que permet a les persones afrontar novament les obligacions i responsabilitats (socials, professionals i familiars) que suposa un retorn a la rutina del nostre dia a dia habitual, després d'un espai de temps més relaxat i de cert "descontrol".

Aquesta denominació no és un terme científic, sinó que ha anat sorgint de l'àmbit més popular, especialment utilitzat per la premsa i els mitjans de comunicació a finals d'agost i primers de setembre. Bona prova d'aquesta afirmació és la varietat de noms amb que s’anomena el nostre funcionament psicosocial en aquesta època de l'any: Síndrome post-vacacional, Depressió post-vacacional, Estrès post-vacacional,... Aquests tipus de nominacions no són més que un clar reflex de la moderna societat d’avui dia, que ve determinada per l’estil de vida que s’està imposant i marcada per un sistema classificatori capaç d’encotillar-ho gairebé tot, ...fins i tot a les persones.

L'estrès no deixa de ser un procés normal en els éssers vius, persones incloses, ja que hem d'adaptar-nos a les demandes ambientals (família, feina, escoles, economia, relacions socials, ...) de cada moment. És per això que, sortosament, ens trobem amb molta gent que tolera acceptablement el retorn a la rutina de la vida activa, assumint que aquest procés no és més que una situació transitòria i del tot natural.

Si bé també és cert que hi ha un percentatge de persones que, per diferents raons, els costa més de rendir en aquest retorn a la feina, poden estar menys motivats del que seria habitual en ells/es, o que fins i tot l’interès i la concentració que mostren en les respectives activitats pot haver disminuït, provocant-los un estat d’ànim més baix i l’aparició més ràpida del cansament, físic i/o mental. Aquestes persones pateixen un malestar prou important com per que els repercuteixi negativament en la qualitat de la seva vida diària.

El benestar suposa per a les persones una capacitat de conscienciació i d’afrontament de les tensions normals del dia a dia, podent treballar de forma productiva i fructífera, contribuint positivament a la pròpia comunitat (OMS). Aquesta capacitat d’adaptació positiva, que tenim la majoria de les persones, ens permet posar en marxa un seguit de mecanismes cognitius i conductuals que ens ajuden a fer front a la demanda o situació estressant inicial, que en el cas que ens ocupa seria el retorn a la vida activa, després d’un període de repòs.

El problema sorgeix quan la intensitat de la demanda social i ambiental es fa molt gran o es manté constant en un espai relativament llarg de temps sense que en cap moment li sapiguem donar una resposta adequada o siguem capaços de poder posar en marxa els mecanismes adequats de resolució. Això fa que els recursos propis i les reaccions adaptatives naturals comencin a esgotar-se i es vagi notant aquella típica sensació de cansament cognitiu i conductual generalitzat en molts dels àmbits del nostre dia a dia. És aleshores quan podem considerar aquest estrès perllongat com un fracàs adaptatiu davant d’una determinada situació, la qual cosa acaba provocant un excés d’activació orgànica i una gran ressonància emocional, que es tradueix en reaccions diverses en cada un de nosaltres i provoca l’aparició de símptomes molestos:


     1.- Físics i de la conducta:
Alteracions en el ritme de la respiració
Variacions de la temperatura corporal
Increment de les pulsacions i ritme cardíac
Insomni, mal de cap, dolor muscular, mal d’estómac
Dificultat en la concentració, aïllament, disminució del rendiment
...
     2.- Cognitius i emocionals:
Acceleració del pensament, tristesa, irritabilitat
Angoixa, malestar emocional, apatia
...

A nivell estadístic s'ha comprovat que les dones solen patir aquests símptomes en major intensitat i quantitat que els homes. Molt probablement aquests s’hagin vist incrementats pels canvis sòcio-econòmics que estem vivint en els darrers anys, on les dones han assumit uns rols que els comporta una major càrrega global i una exigència personal, per a elles: Família (casa, fills, escola,...), parella, àmbit professional, entorn social,...

És important aclarir que, tot i que aquests símptomes són significatius per determinades persones, difícilment ens trobem davant del que clínicament es coneix com un trastorn o malaltia en l’àmbit de la salut, doncs per poder establir i diagnosticar un Trastorn adaptatiu post-vacacional, d’acord als paràmetres internacionalment establerts i reconeguts, s’haurien de desenvolupar símptomes emocionals o de comportament, clínicament significatius, durant els tres mesos posteriors al retorn de les vacances (APA), el qual seria indicatiu d’un posterior Trastorn depressiu o d’ansietat.

Com podem evitar-ho? És tant senzill com gestionant-ho.
És del tot impensable que les persones podem viure el nostre dia a dia sense cap mena d’estrès, però també és important saber-hi fer front i gestionar aquests estressors de forma serena i fer ús dels recursos que tots tenim al nostre abast. La manera més senzilla i pràctica d’evitar allargar aquests símptomes en el temps és sent realistes i positius en el nostre tarannà diari, en definitiva fent ús del sentit comú:



·         Descansant i dormint les hores necessàries
·         Gestionant el nostre dia a dia
·         Fent activitat física
·         Llegir algun llibre
·         Organitzant les tasques per prioritats, i aprendre a dosificar les urgències
·         Gaudint de la nostra vida social i familiar
·         Deixar de pensar exclusivament en els problemes
·         Corregint conductes negatives pròpies o de les persones del nostre entorn
·         Aprendre, novament, a utilitzar el mot “NO”
·         Mantenir una adequada alimentació
·         Ocupant-nos en comptes de preocupar-nos



En el cas que aquesta incapacitat d’afrontament i adaptació de les situacions estressants es vagi perpetuant i encapsulant en el temps, és del tot necessari demanar l’ajut professional d’un psicòleg, el qual us acompanyarà en un procés de cerca de noves eines alternatives que us permetran adquirir nous aprenentatges i resoldre aquestes disfuncions desadaptatives, ja siguin de caire cognitiu (com seria la modificació de determinats patrons de pensament) o de l’estat d’ànim (reduint o eliminant emocions de caire disfuncional).


ARTURO ARGELAGUER MARTÍNEZ


diumenge, 4 de setembre de 2016

El Trastorn dissocial i la seva relació amb el TDAH

Els Trastorns de la conducta en l’adolescència són una de les situacions més preocupants per a pares, professors i professionals de la salut mental infantojuvenil. Aquests nois / es presenten quadres conductuals que necessiten suport mèdic i suport psicopedagògic i / o psicoterapèutic. El trastorn disocial es troba segons l’APA (Associació Americana de Psiquiatria) entre els trastorns de conducta més freqüents en població adolescent.
Característiques que presenta el Trastorn disocial
Segons el manual de diagnòstic DSM-IV, el Trastorn disocial està considerat com un trastorn greu de conducta. Es caracteritza per un patró de comportament persistent i repetitiu en el qual es violen els drets bàsics dels altres o importants normes socials adequades a l’edat del subjecte. Comportaments qualitatius i quantitatius que van molt més enllà de la simple “maldat infantil” o la “rebel · lia adolescent”. En general, implica la participació conscient per part de l’individu en actes que involucren un conflicte amb la normativa social o amb els codis de convivència implícits en les relacions en societat.
Aquestes manifestacions solen anar unides a una sèrie de situacions familiars, socials, escolars que influeixen tant en el seu origen com en el seu manteniment.
Els comportaments que es manifesten en el Trastorn Disocial, poden ser:
Agressions a altres persones (intimidar, fanfarronejar, ser cruel amb altres persones, iniciar baralles, ocasionar dany físic, forçar a una activitat sexual, etc.), O animals.
Danyar la propietat d’altres (incendis, destrucció deliberada …).
Fraudulència o robatori (violentar la llar, la casa o l’automòbil d’una altra persona, mentir per obtenir favors, estafar, etc.)
Violacions greus de normes (transgredir normes paternes, romanent fora de casa de nit? Iniciant aquest comportament abans dels 13 anys d’edat?, Escapar-se de casa durant la nit, fer campana a l’escola, etc.)
A més de la presència d’aquests símptomes, el trastorn disocial provoca un deteriorament clínicament significatiu de l’activitat social, acadèmica o laboral.
El trastorn disocial tant sols es pot diagnosticar fins als 18 anys, si l’individu té 18 anys o més, estaríem parlant d’un trastorn antisocial de la personalitat
És important atendre l’edat d’inici del trastorn, si apareix en la infància o en l’adolescència. Com més aviat es produeix la presència de símptomes, més sever és el trastorn, però pels adolescents tendeixen a cometre conductes i comportaments de major risc i per tant la gravetat i el risc en els afectats és més gran, de manera que la supervisió i el control sobre ells ha de ser molt més gran.
Relació entre TDAH i Trastorn dissocial
Una gran quantitat de les conductes que apareixen en l’etapa de l’adolescència en els afectats amb TDAH (Trastorn per Dèficit d’Atenció i hiperactivitat) no difereixen en excés de les que molts adolescents mantenen en el camí cap a una recerca de la seva identitat, per a la qual, l’oposició a les normes socials, constitueix una prova dels límits de l’individu en la construcció i reafirmació de la seva personalitat.
En els adolescents amb TDAH, el propi trastorn impulsa, en ocasions, l’aparició de conductes problema a causa de la presència i la intensitat de símptomes com la impulsivitat, el dèficit d’atenció, el dèficit en el control inhibitori o falta de reflexibilitat sobre la pròpia conducta, catalitzadors tots ells de comportaments problemàtics en situacions de risc.
Quan els adolescents amb TDAH presenten més associat un quadre o un diagnòstic de trastorn disocial, la probabilitat de presentar a més altres problemes de conducta, accidents de trànsit, problemes afectius, rebuig social i problemes acadèmics com absentisme escolar o molt baix rendiment acadèmic, s’incrementen exponencialment augmentant els riscos i limitant l’efectivitat de les intervencions.
En aquests casos la situació s’agreuja a causa de l’existència prèvia en aquests joves d’una personalitat disocial o un trastorn disocial de base. La comorbiditat d’ambdós trastorns suposa per tant, la manifestació d’accions més greus com conductes agressives o delictives, les quals suposen un deteriorament i un perjudici greu i significatiu per a ells mateixos i el seu entorn, i fins i tot aparèixer problemes amb la justícia.
Les intervencions amb aquests nens / ao adolescents, especialment aquells on hi ha la presència d’un trastorn disocial associat, requereixen de més supervisió i control. Els eixos terapèutics principals per a aquests casos han de ser dissenyats en base a les següents estratègies terapèutiques:
1) La prevenció de conductes de risc i comportaments problemàtics i el treball sobre l’autocontrol.
2) Treballar l’autoregulació emocional per desenvolupar formes òptimes d’expressar els sentiments negatius, convertir-los en sentiments positius i en accions útils i entrenar per modificar estats d’ansietat, frustració i ràbia en estats de relaxació i autocontrol.
3) Atendre els aspectes subjacents del problema (entorn familiar, dificultats personals, problemes afectius, entorn escolar, problemes psicològics, etc.)
4) Establir límits i normes d’actuació
En el cas de detectar a les llars oa les escoles, que el nostre fill/a o alumnes amb TDAH comencen a manifestar conductes disruptives que comencen a suposar un greu deteriorament de les normes i les relacions socials, és fonamental acudir al més aviat possible a un especialista, qui pugui valorar l’existència de trets de caràcter altament disruptius o personalitat disocial.
Bibliografia
Guía de Práctica Clínica  sobre el Trastorno  por Déficit de Atención  con Hiperactividad (TDAH) en Niños  y Adolescentes. Guías de práctica clínica en el SNS ministerio de sanidad, política social e igualdad. España
Medineplus. Biblioteca Nacional de Medicina de EE.UU. Instituto Nacionales de la Salud (NIH) Traducción por DrTango, Inc.
Caballo, M.V., y Simón, L.M.A. (COORDS.) (2005): Manual de Psicología Clínica Infantil y del Adolescente. Trastornos generales. Madrid. Pirámide
Valle García Novales., M (2012). Los trastornos graves de conducta. Estrategias para un abordaje eficaz desde la orientación educativa.
Manual de atención al alumnado con necesidades específicas de apoyo educativo derivadas de trastornos graves de conducta. Consejería de Educación, Junta de Andalucía. Dirección General de Participación e Innovación Educativa.

El TDAH i el risc en la conducció

Els conductors amb trastorn per dèficit d’atenció / hiperactivitat (TDAH) tenen gairebé un 50% més de risc de patir un accident greu de trànsit, probabilitat que podria reduir seguint un tractament farmacològic. Els principals símptomes del TDAH inclouen problemes amb l’atenció sostinguda i la impulsivitat, el que pot tenir un efecte advers sobre una conducció segura.
Els investigadors es van basar en una mostra de 17.408 pacients suecs amb TDAH de 18 a 46 anys.Utilitzant bases de dades comprovar si els pacients havien patit un accident de trànsit entre 2006 i 2009, i si en aquest moment seguien tractament farmacològic per al trastorn. En general, tenir TDAH augmentar el risc d’accident de trànsit en un 47% en els homes i en un 45% en dones.
El compliment d’un tractament farmacològic per al TDAH va reduir el risc d’un home de tenir un accident de trànsit en un 58%, en comparació amb els homes no tractats. No obstant això, en les dones no es va apreciar un benefici farmacològic significatiu en la prevenció d’accidents.

La bretxa de gènere: Nenes i dones amb TDAH

Les nenes, quan són diagnosticades en TDA/H, ho estan sent molt més tard que els nens. La proporció aproximada de diagnòstics en TDAH entre nenes i nens és de 1 a 3. Això no vol dir que hi hagi menys nenes que pateixin el TDAH, sinó que hi ha més nenes sense diagnosticar.
Quan no es diagnostica, el TDAH comporta un elevat peatge en la salut emocional d’una dona i en el seu benestar general, agreujant-se el dany psicològic i la poca confiança en si mateixa.
TDAH hiperactiu i/o impulsiu
Les diferències de gènere en els símptomes del TDAH són evidents. Les nenes presenten hiperactivitat diferenciada, i això fa que moltes vegades es passi per alt la seva problemàtica. Per exemple, en una aula escolar un nen podria respondre al perfil d’impulsivitat i/o hiperactivitat bellugant sobtadament , i/o de forma repetida, els peus; mentre que una nena pot demostrar hiperactivitat parlant sense parar. Una noia que parli tot el temps,  sovint és vista pels mestres com a parladora, no com a conseqüència d’alguna problemàtica, i per tant és menys probable que es recomani per a una avaluació de TDAH.
 TDA/H inatent
Una altra de les raons per què les nenes amb TDAH estan “per sota del radar” és que és més probable que aquestes pateixin de manca d’atenció  (TDA). Els símptomes d’aquest subtipus ( poca atenció als detalls, limitada capacitat d’atenció, falta de memòria, facilitat per la distracció…) tendeixen a ser menys perjudicials i obvi que els de TDAH hiperactius. Dit d’una altre manera, ens fixem abans amb un nen (hiperactiu?) que colpeja repetidament el seu escriptori que amb aquella noia (falta d’atenció?) que gira i cargola el seu cabell mentre mira per la finestra.
Mecanismes de supervivència
Algunes noies compensen el seu TDAH mitjançant el desenvolupament d’estratègies que emmascaren els símptomes. Per assegurar-se una bona nota, una nena pot arribar a ser una perfeccionista i passar hores prenent notes meticuloses de cada capítol que està treballant a l’escola, o convertir-se en obsessiva-compulsiva, i comprovar repetidament la seva motxilla per assegurar-se que ho té tot.
 Lluites Socials
Les diferències de gènere amb TDAH també poden afectar la vida social d’una noia. La investigació mostra que les nenes amb TDAH poden ser rebutjats amb més freqüència pels seus companys que els nens. En comparació amb els homes, les amistats de les nenes requereixen una major sofisticació i un major manteniment en el temps. Per exemple, dos nens poden reunir al pati i començar a cavar un forat amb les seves pales, fent-se amics a l’instant. L’amistat entre les nenes requereix de més complexitat en les senyals socials i d’unió, cosa en la que les nenes amb TDAH poden presentar més dificultat.
 El preu del TDAH en les nenes
L’autoestima de les nenes amb TDAH també sembla estar més afectada que la dels nens amb TDAH. No és d’estranyar, doncs, que aquest condicionant pot comportar un peatge excessiu en la salut emocional d’una dona i el seu benestar general. Les nenes amb TDAH tendeixen a tenir més trastorns de l’estat d’ànim, depressió, ansietat i problemes d’autoestima que les nenes sense TDAH. Les nenes amb TDAH tenen un major risc de problemes socials i personals: baix rendiment acadèmic, abús de drogues i alcohol,… i fins i tot intents de suïcidi.
Percepcions públiques de nois i noies
Les nenes amb el tipus hiperactiu del TDAH podrien diagnosticar-se abans, però sovint acaben sent més estigmatitzats que els nens amb el mateix diagnòstic: Als nens, als patis de les escoles no se’ls te tant en compte la impulsivitat i la distracció, ja que “forma part” del comportament infanto-juvenil, els nens tenen més probabilitats de passar desapercebuts per altres nens i mestres, sobretot si els seus símptomes no són greus, als nens hiperactius és fàcil que podem titllar-los com a “són nens”, mentre que les nenes hiperactives, massa sovint, queden condemnades a l’ostracisme.
 Les expectatives d’esposes i mares
Tradicionalment, a les dones se les ha ensenyat a ser “complaents”, i sovint podem creure que expressen demandes poc realistes sobre si mateixes, especialment quan tracten de mantenir un equilibri familiar  amb una carrera professional. Quan les dones amb TDAH es casen i tenen fills, molts sovint se senten avergonyides, ja que la societat espera d’elles tremendes gestes de memòria i d’organització personal, social i laboral, cosa la qual els costa molt i molt d’assolir.  Sense un tractament o ajuts adequats, moltes dones se senten ineptes, cosa la qual acaba afectant la seva autoestima i repercutint en un malestar psicològic que els provoca viure en un permanent malestar social, personal i familiar.
 Cercar i obtenir ajuda
Si vostè creu que la seva filla pot tenir TDAH, no esperi que el mestre li comuniqui la seva preocupació abans de demanar l’avaluació d’un professional de la salut. Els professors solen buscar hiperactivitat, desorganització o l’oblit com els signes de TDAH, abans de recomanar una avaluació, però massa sovint la manera com el TDAH s’expressa en les nenes (parlar en excés, falta d’autoestima, perfeccionisme, assumpció de riscos preocupants, excessivament impertinent,…) és poques vegades llegit com a tal.
 Diagnòstic en adults – Alleugeriment
Qualsevol dona que sospiti que té TDAH ha de preguntar-se a si mateixa sobre aquesta possibilitat i consultar un professional de la salut mental especialitzat en aquest camp. El TDAH presenta un elevat component hereditari, i moltes dones busquen ajuda a l’edat adulta arrel de tenir un nen que ha estat diagnosticat de TDA/H. Per la majoria d’aquestes dones que han estat diagnosticades en una edat avançada de la vida, ha estat un gran alleujament tenir per fi una explicació del per què són com són.
 Tractament Diferent
El TDAH no només presenta diferents símptomes en nens i nenes, sinó que sovint requereix d’una estratègia de tractament diferent. Ambdós sexes es beneficien dels medicaments estimulants, però les nenes també poden necessitar tractament per l’ansietat. Algunes noies no poden tolerar els estimulants sense suport farmacèutica addicional.


TDAH i l’addicció a substàncies

La comorbilidad existente entre los trastornos por uso de sustancias y el trastorno por déficit de atención e hiperactividad ha sido constatada por diversos autores. El objetivo de este trabajo es analizar la prevalencia de TDAH y la severidad de éstos en comparación con pacientes sin TDAH en una muestra de pacientes atendidos en los servicios ambulatorios de drogodependencias.
Material y métodos. La muestra está formada por 162 pacientes del Servicio Provincial de Drogodependencias de Huelva. El instrumento de evaluación de severidad del trastorno TUS fue la entrevista semi¿estructurada EuropASI, y las puntuaciones en calidad de vida se obtuvieron administrando el TECVASP. En el screening de TDAH se empleó la ASRS 1.1.
Resultados. La prevalencia de TDAH fue del 27,8% en la muestra de pacientes. La prevalencia entre consumidores de alcohol fue del 33,3%, entre consumidores de cocaína del 42,2%, entre consumidores de cannabis del 48,9% y entre consumidores de heroína del 13,3%. Los pacientes con TDAH tuvieron una peor calidad de vida y mostraron una mayor severidad en el perfil de consumo de drogas, relaciones familiares y sociales y estado psiquiátrico.
Conclusiones. Los resultados encontrados ponen de manifiesto la conveniencia de una evaluación minuciosa por parte del clínico, en vista de las complicaciones que un diagnóstico potencialmente dual pueda suponer en términos de gravedad del consumo, dificultades sociales y severidad del estado psiquiátrico en general.

TDAH en pacientes con adicción a sustancias: análisis de la prevalencia y de los problemas relacionados con el consumo en una muestra atendida en un servicio de tratamiento ambulatorio. E. Torrico Linaresa, A. Vélez Morenoa , E. Villalba Ruiza , F. Fernández Calderónb, A. Hernández Corderoc y J. Ramírez López. 2012 Elsevier España, S.L.y Sociedad Española de Toxicomanías

Alcance y limitaciones del tratamiento farmacológico del TDA/H en niños y adolescentes y Guías de Práctica Clínica. Una revisión bibliográfica

El Trastorno por Déficit de Atención e Hiperactividad (TDA/H) es descrito y presentado en las Guías de Práctica Clínica (GPC) como frecuente en la infancia y adolescencia, asociado a disfuncionalidad significativa en diversos ámbitos, y cuyo tratamiento requiere usar medicamentos, considerados como seguros y efectivos a largo plazo. Se trata de sustancias estimulantes de cuyo daño, en otro tipo de usos en adultos, se ha alertado. En el presente trabajo se ha procedido a una revisión bibliográfica exhaustiva acerca de las evidencias respecto a su efectividad a corto y largo plazo, sobre la sintomatología nuclear del TDA/H, sus resultados funcionales y los riesgos asociados a sus potenciales efectos adversos. El resultado es desalentador y la utilización de estos medicamentos debería considerarse un último recurso, para un número reducido de casos y en periodos de tiempo limitados y breves.
Miguel A. Valverde Eizaguirrea y José A. Inchauspe Arósteguib.
aPsicólogo Clínico, Unidad de Hospitalización Psiquiátrica Sección A. Complejo Hospitalario de Navarra. Servicio Navarro de Salud – Osasunbidea. Pamplona, España.
bPsiquiatra, Director del Centro de Salud Mental de San Juan. Servicio Navarro de Salud – Osasunbidea. Pamplona, España.

Outreach and limitations of the pharmacological treatment of Attention Deficit Disorder with Hyperactivity (ADHD) in children and adolescents and Clinical Practice Guidelines. A literature review. Rev. Asoc. Esp. Neuropsiq., 2014; 34 (121), 37-74. doi: 10.4321/S0211-57352014000100004

dissabte, 25 de juny de 2016

26 de JUNIO, DÍA INTERNACIONAL DE LA LUCHA CONTRA EL USO INDEBIDO Y EL TRÁFICO ILÍCITO DE DROGAS


Declaració en el Dia Internacional contra l'ús indegut i el tràfic il·lícit

26 de de juny de l'any 2016


Avui és el primer dia internacional contra l'ús indegut i el tràfic il·lícit des de la UNGASS d'abril sobre el problema mundial de les drogues. El document final aprovat en la UNGASS subratlla un compromís conjunt per contrarestar el problema mundial de les drogues, i ha ajudat a generar un sentit global del propòsit d'aquesta amenaça que amenaça milions.
Potser el més important, el document fa una sèrie de recomanacions concretes sobre el camí a seguir. Aquests inclouen: l'exploració de mesures alternatives a la condemna o sanció si s'escau; promoure la cooperació internacional, perseguint els ingressos econòmics de la delinqüència relacionada amb les drogues; l'adopció d'instruments internacionals clau sobre el crim organitzat, la corrupció i el terrorisme; enfortiment dels sistemes de justícia penal, centrant-se en la prevenció i tractament de drogues; incloent el VIH i l'hepatitis; i la defensa dels drets humans fonamentals.
Informe Mundial sobre les Drogues de l'ONUDD 2016advances encara més la comprensió del problema. En detall alarmant l'informe mostra un augment en el nombre de consumidors problemàtics de drogues de 27 a 29 milions de persones de 15-64 anys; el ressorgiment de l'heroïna desastrós en algunes regions; l'ús de la "Darknet" per al tràfic de drogues; la pèrdua terrible de la vida a causa de la sobredosi, i l'impacte desproporcionat drogues il·lícites tenen en les dones, entre molts altres reptes.
Avui dia segueix també l'adopció fita passat mes de setembre de 2030 el programa de desenvolupament. La sessió especial ens va donar les eines i el compromís de lluitar contra les drogues il·lícites; però en els 17 Objectius d'ara tenim el model arquitectònic per apreciar com el treball contra les drogues, el crim i la corrupció s'inscriu en el treball molt més ampli del desenvolupament sostenible.
Una de les principals recomanacions de l'Informe Mundial sobre les Drogues d'aquest any és que l'assoliment del desenvolupament sostenible i la lluita contra el problema mundial de les drogues no ha d'existir com cosins llunyans. Les drogues il·lícites amenacen la seguretat i la salut de les persones, alhora que debilita tant a les comunitats i institucions. Si els objectius es volen assolir en l'Objectiu 3 sobre la salut, i l'Objectiu 16, en societats pacífiques, així com molts altres objectius, iniciatives de desenvolupament relacionats amb les drogues s'haurien d'integrar en els esforços de desenvolupament generals.
En el Dia Internacional contra l'ús indegut i el tràfic il·lícit Dia Internacional contra l'ús indegut i el tràfic il·lícit, afirmo que l'Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte seguirà treballant amb els estats membres i la societat civil per afrontar el problema mundial de les drogues.

DÍA INTERNACIONAL DE LA LUCHA CONTRA EL USO INDEBIDO Y EL TRÁFICO ILÍCITO DE DROGAS

U N I T E D   N A T I O N S                                    N A T I O N S   U N I E S

MENSAJE DEL SECRETARIO GENERAL

CON OCASIÓN DEL
Día Internacional de la Lucha contra el Uso
Indebido y el Tráfico Ilícito de Drogas

26 de junio de 2016

Hoy celebramos el primer Día Internacional de la Lucha contra el Uso Indebido y el Tráfico Ilícito de Drogas desde la aprobación el año pasado de los Objetivos de Desarrollo Sostenible. El Objetivo 3 exhorta a los países a adoptar medidas para fortalecer la prevención y el tratamiento del uso indebido de estupefacientes, poner fin al SIDA y combatir la hepatitis. El Objetivo 16 tiene por finalidad ayudar a construir sociedades e instituciones pacíficas, justas e inclusivas que puedan hacer frente a los problemas de las drogas ilícitas, la delincuencia, la corrupción y el terrorismo.

Los Objetivos de Desarrollo Sostenible, que también informaron las deliberaciones del período extraordinario de sesiones de la Asamblea General de las Naciones Unidas sobre el problema mundial de las drogas, celebrado en abril, promueven el principio fundamental de los tratados de fiscalización internacional de drogas, a saber, garantizar la salud y el bienestar de la humanidad. Para ello, hace falta encontrar un equilibrio entre interrumpir la oferta de drogas y prevenir y tratar los efectos dañinos de las drogas sobre la salud.

El problema mundial de las drogas exige una respuesta meditada y coherente de los gobiernos. El comercio ilícito de drogas propicia las redes de la delincuencia organizada transnacional, la corrupción sistémica y la violencia generalizada, y constituye además una grave amenaza para la salud pública. Son millones las personas que se ven directamente afectadas, especialmente los pobres, las mujeres y los niños vulnerables y los que viven en comunidades frágiles.


Los desafíos que plantea el problema mundial de las drogas exigen una respuesta mundial a la vez eficaz, compasiva y humanitaria. En el período extraordinario de sesiones sobre el problema mundial de las drogas celebrado en abril  se hicieron progresos tangibles con respecto a promover alternativas a las penas de prisión, fortalecer los compromisos en materia de derechos humanos, prestar mayor atención a las ganancias financieras ilícitas, y luchar contra la corrupción. En este Día Internacional de la Lucha contra el Uso Indebido y el Tráfico Ilícito de Drogas, exhorto a los países y a las comunidades a que sigan mejorando la vida de todas las persona destruidas por el abuso de drogas combinando la protección y la seguridad pública con un mayor hincapié en la salud, los derechos humanos y el desarrollo sostenible. 


dimecres, 11 de maig de 2016

La Depresión

El perfil de las personas que demanda asistencia psicológica en los servicios de AP es el de una mujer de mediana edad, con cargas familiares, en situación laboral activa y sin antecedentes psicopatológicos previos, que presenta síntomas ansioso-depresivos con tendencia a la exageración de los mismos (Pérez, Cano y Carballo, 2008).

El coste económico total de la depresión en Europa, a principios del presente siglo, se estimó en 118 millones de euros anuales (Valladares, Dilla y Sacristán, 2009). En Cataluña, en 2006, el coste anual derivado de la depresión  fue de 735,4 millones de euros (Salvador-Carulla et al, 2011).

Depresión: Introducción.

Se explican aspectos epidemiológicos, diferencia entre depresión y tristeza y el papel evolutivo positivo de la depresión:



Depresión: Formas clínicas.

Se describen en este video los distintos tipos de depresión de acuerdo a una clasificación clínica (depresión mayor melancólica, distimia y trastornos adaptativos), analizando las diferencias entre sus síntomas, su comportamiento y sus causas:



La depresión resistente.

Se abordan en este video los criterios diagnósticos, las causas y los tratamientos actuales y futuros para para la depresión resistente, una forma de depresión que aparece hasta en un 30% de las depresiones mayores:



Distimia: la depresión (pseudo) resistente.

Abordamos en este video las causas, síntomas y tratamiento de la distimia, una depresión con frecuencia confundida con una depresión resistente por su respuesta incompleta a los antidepresivos y a la que se le suele privar de la psicoterapia, su verdadera solución:








dijous, 5 de maig de 2016

Els Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA)

Els TCA (trastorns de la Conducta Alimentària) solen ser determinats per factors socioculturals (pressió pel culte al cos prim com a símbol d’èxit i bellesa), familiars (clima tens, distant, poc afectuós, sobre protector, amb poca comunicació, altes expectatives familiars, preocupacions excessives pel pes,...), personals (por a la maduresa, perfeccionisme, autocontrol, baixa autoestima i insatisfacció corporal), i per factors de biologia-genètica, a més de factors ambientals no compartits.
Altres vegades, patir certes situacions estressants poden precipitar el trastorn: abusos físics o psicològics, pèrdua d’algun familiar proper, separació o divorci, canvis de residència, dificultats d’adaptació, exàmens, comentaris i pressió per aprimar-se, dietes baixes en calories, l’assumpció de l’estereotip social i cultural,...
Les conseqüències físiques, psicològiques i socials dels TCA són factors perpetuadors del trastorn i potenciadors dels factors de predisposició (sexe femení, tipus de personalitat, tipus de família i entorn cultural) i precipitants (insatisfacció del pes corporal i de la silueta del propi cos). Un cop s’ha entrat en el problema del TCA, les mateixes conseqüències el mantenen i l’agreugen (la pròpia desnutrició, l’aïllament social i els problemes d’estat d’ànim).
Les persones amb TCA adopten conductes alimentàries anòmales com a resposta a la seva insatisfacció amb la pròpia imatge corporal. És freqüent que tinguin pensaments distorsionats al voltant dels seu pes (sentiments d’inferioritat davant dels altres, pensen que la seva imatge física fa que els altres no els apreciïn suficientment,...) i la seva salut (la grassa del menjar és perjudicial, ser prim és saludable, fer dieta és una activitat saludable,...). A part de problemes nutricionals, físics, psicològics i socials, aquestes persones amb TCA solen acabar posant en risc la seva pròpia vida.
L’anorèxia nerviosa (AN) es caracteritza per una pèrdua de pes d’entre un 10 i un 25% del pes corporal acompanyat d’una por exagerada a engreixar-se degut a una distorsió de la pròpia imatge corporal (es veuen i se senten gordes quan no ho estan). Es neguen a mantenir el seu pes entre els límits d’una normalitat, cosa per la que acaben imposant-se dietes restrictives que fan aprimar-se. La valoració pròpia que fan aquestes persones ve determinada, bàsicament, pel seu cos i la seva silueta. Solen ser perfeccionistes i amb baixa autoestima, i les acompanyen la depressió i pensaments obsessius.
La bulímia nerviosa (BN) so presentar-se mitjançant episodis d’ingesta exagerada de menjar (afartaments) seguits d’activitats que els permetin mantenir el seu pes. Aquesta conducta sol dominar el dia a dia de la seva vida i dificultar la seva interacció en les relacions social. Sovint amaguen aquest comportament, i el seu estat d’ànim i salut mental venen determinats pels temors a engreixar-se i el descontrol alimentari, cosa que els sol acabar portant a conviure sovint amb processos depressius.
La comorbiditat entre aquests trastorns és una cosa freqüent, ja siguin de caire mental com orgànic:
-          Trastorns relacionats amb substàncies (Especialment en la bulímia nerviosa -BN): Inicialment l’ús d’estimulants (amfetamines i cocaïna) es relaciona amb els intents de reducció de la gana, i més tard amb la impulsivitat en la BN.
-          Trastorns d’Ansietat (fòbies a determinats aliments, fòbies socials,...): A vegades predisposa i altres és una entitat comòrbida.
-          Trastorn obsessiu compulsiu (TOC) de la personalitat, especialment en l’anorèxia nerviosa (AN): Persones rígides, estrictes, ordenades, responsables, constants, intransigents i poc tolerants.
-          Trastorns de l’estat d’ànim. A vegades predisposa i altres és una entitat comòrbida.
-          Trastorn del control d’impulsos
-          Diabetis Melitus
-          Síndromes de mala absorció: Tant les intoleràncies al gluten com a la lactosa ´son factors de risc en persones amb TCA.
-          Problemes amb la Tiroides
Els programes de treball que científicament han demostrat un millor resultat han estat els programes selectius, interactius i duts a terme per professionals, dirigits específicament a dones majors de 15 anys i que els continguts aporten mesures per l’acceptació corporal, tècniques d’inducció i dissonància i períodes de seguiment curts.
S’ha de tenir especialment en compte la falta de consciència de la malaltia, la tendència a negar el trastorn o l’escassa motivació al canvi.
El treball psicològic es basa en implantar uns clars objectius durant el tractament i aconseguir canvis duradors dels pensaments distorsionats i les emocions negatives (relacionades amb el pes, la silueta i el tamany corporal) del propi sistema de valors que ens permetin tornar a reconstruir o recuperar una identitat pròpia centrada en el benestar personal, en sentir-se be amb una mateixa i en l’acceptació i afrontament dels reptes i problemes vitals:
1.       Restaurar el pes a un nivell saludable pels pacients (en dones fins que la menstruació i ovulació siguin normals; en homes fins que els nivells hormonals i els desitjos sexuals siguin normals).
2.       Tractar les complicacions físiques que puguin haver aparegut durant l’etapa de pèrdua de pes.
3.       Incrementar la motivació dels pacients per tal que sigui un col·laborador actiu en la teràpia i patrons alimentaris.
4.       Proporcionar patrons alimentaris i nutricionals sans als afectats.
5.       Modificar els pensaments, actituds i sentiments inadequats.
6.       Tractar els trastorns psiquiàtrics associats, especialment les alteracions de l’estat d’ànim, la baixa autoestima i els patrons de conducta desadaptativa.
7.       Aconseguir el recolzament familiar i, si és necessari, proporcionar-los assessorament i psicoteràpia quan sigui necessari.
8.       Prevenció de les recaigudes.
El treball psicoterapèutic ha d’aportar una combinació de mesures cognitives i conductuals per afavorir la reestructuració cognitiva, el manteniment dels hàbits alimentaris adequats i promoure estratègies eficients d’afrontament del dia a dia.

Una intervenció adequada dels tractaments en TCA ha de tenir un seguiment de fins a 6 anys per comprovar-ne l’èxit del mateix, doncs entre el segon i sisè any, després del tractament rehabilitador nutricional i psicològic inicial, és quan la direcció dels resultats es consolida en l’èxit o el fracàs d’aquest treball terapèutic.