Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ansietat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ansietat. Mostrar tots els missatges

divendres, 9 de setembre de 2016

Afrontant l'estrès post-vacacional



L’anomenat estrès post-vacacional no és més que un procés de readaptació fisiològica, emocional i d’hàbits de conducta que permet a les persones afrontar novament les obligacions i responsabilitats (socials, professionals i familiars) que suposa un retorn a la rutina del nostre dia a dia habitual, després d'un espai de temps més relaxat i de cert "descontrol".

Aquesta denominació no és un terme científic, sinó que ha anat sorgint de l'àmbit més popular, especialment utilitzat per la premsa i els mitjans de comunicació a finals d'agost i primers de setembre. Bona prova d'aquesta afirmació és la varietat de noms amb que s’anomena el nostre funcionament psicosocial en aquesta època de l'any: Síndrome post-vacacional, Depressió post-vacacional, Estrès post-vacacional,... Aquests tipus de nominacions no són més que un clar reflex de la moderna societat d’avui dia, que ve determinada per l’estil de vida que s’està imposant i marcada per un sistema classificatori capaç d’encotillar-ho gairebé tot, ...fins i tot a les persones.

L'estrès no deixa de ser un procés normal en els éssers vius, persones incloses, ja que hem d'adaptar-nos a les demandes ambientals (família, feina, escoles, economia, relacions socials, ...) de cada moment. És per això que, sortosament, ens trobem amb molta gent que tolera acceptablement el retorn a la rutina de la vida activa, assumint que aquest procés no és més que una situació transitòria i del tot natural.

Si bé també és cert que hi ha un percentatge de persones que, per diferents raons, els costa més de rendir en aquest retorn a la feina, poden estar menys motivats del que seria habitual en ells/es, o que fins i tot l’interès i la concentració que mostren en les respectives activitats pot haver disminuït, provocant-los un estat d’ànim més baix i l’aparició més ràpida del cansament, físic i/o mental. Aquestes persones pateixen un malestar prou important com per que els repercuteixi negativament en la qualitat de la seva vida diària.

El benestar suposa per a les persones una capacitat de conscienciació i d’afrontament de les tensions normals del dia a dia, podent treballar de forma productiva i fructífera, contribuint positivament a la pròpia comunitat (OMS). Aquesta capacitat d’adaptació positiva, que tenim la majoria de les persones, ens permet posar en marxa un seguit de mecanismes cognitius i conductuals que ens ajuden a fer front a la demanda o situació estressant inicial, que en el cas que ens ocupa seria el retorn a la vida activa, després d’un període de repòs.

El problema sorgeix quan la intensitat de la demanda social i ambiental es fa molt gran o es manté constant en un espai relativament llarg de temps sense que en cap moment li sapiguem donar una resposta adequada o siguem capaços de poder posar en marxa els mecanismes adequats de resolució. Això fa que els recursos propis i les reaccions adaptatives naturals comencin a esgotar-se i es vagi notant aquella típica sensació de cansament cognitiu i conductual generalitzat en molts dels àmbits del nostre dia a dia. És aleshores quan podem considerar aquest estrès perllongat com un fracàs adaptatiu davant d’una determinada situació, la qual cosa acaba provocant un excés d’activació orgànica i una gran ressonància emocional, que es tradueix en reaccions diverses en cada un de nosaltres i provoca l’aparició de símptomes molestos:


     1.- Físics i de la conducta:
Alteracions en el ritme de la respiració
Variacions de la temperatura corporal
Increment de les pulsacions i ritme cardíac
Insomni, mal de cap, dolor muscular, mal d’estómac
Dificultat en la concentració, aïllament, disminució del rendiment
...
     2.- Cognitius i emocionals:
Acceleració del pensament, tristesa, irritabilitat
Angoixa, malestar emocional, apatia
...

A nivell estadístic s'ha comprovat que les dones solen patir aquests símptomes en major intensitat i quantitat que els homes. Molt probablement aquests s’hagin vist incrementats pels canvis sòcio-econòmics que estem vivint en els darrers anys, on les dones han assumit uns rols que els comporta una major càrrega global i una exigència personal, per a elles: Família (casa, fills, escola,...), parella, àmbit professional, entorn social,...

És important aclarir que, tot i que aquests símptomes són significatius per determinades persones, difícilment ens trobem davant del que clínicament es coneix com un trastorn o malaltia en l’àmbit de la salut, doncs per poder establir i diagnosticar un Trastorn adaptatiu post-vacacional, d’acord als paràmetres internacionalment establerts i reconeguts, s’haurien de desenvolupar símptomes emocionals o de comportament, clínicament significatius, durant els tres mesos posteriors al retorn de les vacances (APA), el qual seria indicatiu d’un posterior Trastorn depressiu o d’ansietat.

Com podem evitar-ho? És tant senzill com gestionant-ho.
És del tot impensable que les persones podem viure el nostre dia a dia sense cap mena d’estrès, però també és important saber-hi fer front i gestionar aquests estressors de forma serena i fer ús dels recursos que tots tenim al nostre abast. La manera més senzilla i pràctica d’evitar allargar aquests símptomes en el temps és sent realistes i positius en el nostre tarannà diari, en definitiva fent ús del sentit comú:



·         Descansant i dormint les hores necessàries
·         Gestionant el nostre dia a dia
·         Fent activitat física
·         Llegir algun llibre
·         Organitzant les tasques per prioritats, i aprendre a dosificar les urgències
·         Gaudint de la nostra vida social i familiar
·         Deixar de pensar exclusivament en els problemes
·         Corregint conductes negatives pròpies o de les persones del nostre entorn
·         Aprendre, novament, a utilitzar el mot “NO”
·         Mantenir una adequada alimentació
·         Ocupant-nos en comptes de preocupar-nos



En el cas que aquesta incapacitat d’afrontament i adaptació de les situacions estressants es vagi perpetuant i encapsulant en el temps, és del tot necessari demanar l’ajut professional d’un psicòleg, el qual us acompanyarà en un procés de cerca de noves eines alternatives que us permetran adquirir nous aprenentatges i resoldre aquestes disfuncions desadaptatives, ja siguin de caire cognitiu (com seria la modificació de determinats patrons de pensament) o de l’estat d’ànim (reduint o eliminant emocions de caire disfuncional).


ARTURO ARGELAGUER MARTÍNEZ


dijous, 5 de maig de 2016

Els Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA)

Els TCA (trastorns de la Conducta Alimentària) solen ser determinats per factors socioculturals (pressió pel culte al cos prim com a símbol d’èxit i bellesa), familiars (clima tens, distant, poc afectuós, sobre protector, amb poca comunicació, altes expectatives familiars, preocupacions excessives pel pes,...), personals (por a la maduresa, perfeccionisme, autocontrol, baixa autoestima i insatisfacció corporal), i per factors de biologia-genètica, a més de factors ambientals no compartits.
Altres vegades, patir certes situacions estressants poden precipitar el trastorn: abusos físics o psicològics, pèrdua d’algun familiar proper, separació o divorci, canvis de residència, dificultats d’adaptació, exàmens, comentaris i pressió per aprimar-se, dietes baixes en calories, l’assumpció de l’estereotip social i cultural,...
Les conseqüències físiques, psicològiques i socials dels TCA són factors perpetuadors del trastorn i potenciadors dels factors de predisposició (sexe femení, tipus de personalitat, tipus de família i entorn cultural) i precipitants (insatisfacció del pes corporal i de la silueta del propi cos). Un cop s’ha entrat en el problema del TCA, les mateixes conseqüències el mantenen i l’agreugen (la pròpia desnutrició, l’aïllament social i els problemes d’estat d’ànim).
Les persones amb TCA adopten conductes alimentàries anòmales com a resposta a la seva insatisfacció amb la pròpia imatge corporal. És freqüent que tinguin pensaments distorsionats al voltant dels seu pes (sentiments d’inferioritat davant dels altres, pensen que la seva imatge física fa que els altres no els apreciïn suficientment,...) i la seva salut (la grassa del menjar és perjudicial, ser prim és saludable, fer dieta és una activitat saludable,...). A part de problemes nutricionals, físics, psicològics i socials, aquestes persones amb TCA solen acabar posant en risc la seva pròpia vida.
L’anorèxia nerviosa (AN) es caracteritza per una pèrdua de pes d’entre un 10 i un 25% del pes corporal acompanyat d’una por exagerada a engreixar-se degut a una distorsió de la pròpia imatge corporal (es veuen i se senten gordes quan no ho estan). Es neguen a mantenir el seu pes entre els límits d’una normalitat, cosa per la que acaben imposant-se dietes restrictives que fan aprimar-se. La valoració pròpia que fan aquestes persones ve determinada, bàsicament, pel seu cos i la seva silueta. Solen ser perfeccionistes i amb baixa autoestima, i les acompanyen la depressió i pensaments obsessius.
La bulímia nerviosa (BN) so presentar-se mitjançant episodis d’ingesta exagerada de menjar (afartaments) seguits d’activitats que els permetin mantenir el seu pes. Aquesta conducta sol dominar el dia a dia de la seva vida i dificultar la seva interacció en les relacions social. Sovint amaguen aquest comportament, i el seu estat d’ànim i salut mental venen determinats pels temors a engreixar-se i el descontrol alimentari, cosa que els sol acabar portant a conviure sovint amb processos depressius.
La comorbiditat entre aquests trastorns és una cosa freqüent, ja siguin de caire mental com orgànic:
-          Trastorns relacionats amb substàncies (Especialment en la bulímia nerviosa -BN): Inicialment l’ús d’estimulants (amfetamines i cocaïna) es relaciona amb els intents de reducció de la gana, i més tard amb la impulsivitat en la BN.
-          Trastorns d’Ansietat (fòbies a determinats aliments, fòbies socials,...): A vegades predisposa i altres és una entitat comòrbida.
-          Trastorn obsessiu compulsiu (TOC) de la personalitat, especialment en l’anorèxia nerviosa (AN): Persones rígides, estrictes, ordenades, responsables, constants, intransigents i poc tolerants.
-          Trastorns de l’estat d’ànim. A vegades predisposa i altres és una entitat comòrbida.
-          Trastorn del control d’impulsos
-          Diabetis Melitus
-          Síndromes de mala absorció: Tant les intoleràncies al gluten com a la lactosa ´son factors de risc en persones amb TCA.
-          Problemes amb la Tiroides
Els programes de treball que científicament han demostrat un millor resultat han estat els programes selectius, interactius i duts a terme per professionals, dirigits específicament a dones majors de 15 anys i que els continguts aporten mesures per l’acceptació corporal, tècniques d’inducció i dissonància i períodes de seguiment curts.
S’ha de tenir especialment en compte la falta de consciència de la malaltia, la tendència a negar el trastorn o l’escassa motivació al canvi.
El treball psicològic es basa en implantar uns clars objectius durant el tractament i aconseguir canvis duradors dels pensaments distorsionats i les emocions negatives (relacionades amb el pes, la silueta i el tamany corporal) del propi sistema de valors que ens permetin tornar a reconstruir o recuperar una identitat pròpia centrada en el benestar personal, en sentir-se be amb una mateixa i en l’acceptació i afrontament dels reptes i problemes vitals:
1.       Restaurar el pes a un nivell saludable pels pacients (en dones fins que la menstruació i ovulació siguin normals; en homes fins que els nivells hormonals i els desitjos sexuals siguin normals).
2.       Tractar les complicacions físiques que puguin haver aparegut durant l’etapa de pèrdua de pes.
3.       Incrementar la motivació dels pacients per tal que sigui un col·laborador actiu en la teràpia i patrons alimentaris.
4.       Proporcionar patrons alimentaris i nutricionals sans als afectats.
5.       Modificar els pensaments, actituds i sentiments inadequats.
6.       Tractar els trastorns psiquiàtrics associats, especialment les alteracions de l’estat d’ànim, la baixa autoestima i els patrons de conducta desadaptativa.
7.       Aconseguir el recolzament familiar i, si és necessari, proporcionar-los assessorament i psicoteràpia quan sigui necessari.
8.       Prevenció de les recaigudes.
El treball psicoterapèutic ha d’aportar una combinació de mesures cognitives i conductuals per afavorir la reestructuració cognitiva, el manteniment dels hàbits alimentaris adequats i promoure estratègies eficients d’afrontament del dia a dia.

Una intervenció adequada dels tractaments en TCA ha de tenir un seguiment de fins a 6 anys per comprovar-ne l’èxit del mateix, doncs entre el segon i sisè any, després del tractament rehabilitador nutricional i psicològic inicial, és quan la direcció dels resultats es consolida en l’èxit o el fracàs d’aquest treball terapèutic.

dissabte, 2 de gener de 2016

Depresión Post-Parto. Puede pasar fácilmente desapercibida. Hay que estar alerta


depre_post_interior
Una mujer de 26 años de edad visitó a su médico seis semanas después del nacimiento de su primer bebé para su examen postnatal. Inicialmente menciona sólo algunos problemas con la lactancia materna, pero pronto se hizo evidente que su estado de ánimo estaba bajo  y comentó que tenía una dificultad de socialización. Ella minimizaba sus síntomas, sin embargo, alegaba que acababa de tener un toque de “baby blues” (trastorno menor del humor del puerperio), y que era reacia a hablar de cómo se sentía. Interrogada con mayor profundidad admitió que se sentía abrumada, preocupada por el bebé y culpable por no ser una buena madre.



¿Qué es la depresión posparto?
Muchas mujeres experimentan síntomas de baja del estado de ánimo que se desarrollan dos o tres días después del nacimiento, el pico es en el quinto día, y se resuelven en dos semanas. Sin embargo, los episodios de depresión postnatal más sustancial también son comunes y pueden causar considerables trastornos a la mujer y a su familia. La forma más grave del trastorno del estado de ánimo posparto (o puerperal) consiste en la aparición aguda de una psicosis maníaca, mixta o depresiva en el período inmediatamente posterior al parto.
¿Qué tan común es la depresión posparto?
La tristeza postparto, o melancolía de la maternidad, es una condición transitoria que afecta a un 30-80% de las mujeres después del parto.
La prevalencia general de los síntomas depresivos postparto clínicamente significativos se estima entre el 7% y 19%.1 En torno a una tercera parte de la “depresión posparto” comienza en el embarazo y alrededor de una cuarta parte empieza antes embarazo.2

divendres, 10 d’abril de 2015

El TDAH i les EMOCIONS

No tots els professionals que treballem en el TDAH entenen que les emocions, i la intensitat d’aquestes, és un factor determinant en les persones que pateixen de TDAH.

Com que els criteris diagnòstics ni tant sols parlen d’aquest símptoma, no es te present, tot i que les darreres investigacions han demostrat que els afectats de TDAH són persones que toleren molt pitjor la frustració, són més impacients, tenen mal geni per coses insignificants, s’exciten molt més que la resta de persones, s’enutgen molt fàcilment, encara que al poc temps els hagi passat, i pateixen molta més ansietat que altres grups de control.

Els estudis més recents posen de relleu que podria ser degut a una menor connectivitat de les xarxes cerebrals que transporten la informació relacionada amb les emocions. Una alteració en la memòria del treball pot provocar que qualsevol emoció momentània es torni molt intensa en determinats moments. També pot donar-se la vessant contrària, que en determinats moments ens doni la sensació que aquesta persona sembli insensible o sigui força inconscient amb les emocions dels altres. Hem de tenir presents que una bona memòria de treball ens aporta l’energia emocional necessària per organitzar-nos, mantenir l’enfocament atencional i de seguiment, alhora que a autoregular-nos.

Hi ha moments que aquesta intensitat emocional provoca una mena de col·lapse informatiu en el cervell de la persona amb TDAH, provocant el desplaçament d’altre informació que a qualsevol altre persona l’ajudaria a modular la seva ira i a regular el seu comportament.

La dificultat d’atenció d’una persona amb TDAH pot acabar provocant una irritabilitat intensa en ells, degut a l’extrema sensibilitat que tenen a la desaprovació social. Molts d’ells tenen terror a ser mal vistos” per l’entorn que els envolta, i això fa que un petit canvi en les seves expectatives, provocat per una lleugera incertesa o un simple comentari aliè, comportarà una reacció emocional molt més intensa del que seria habitual en qualsevol persona.

La intolerància emocional que pateixen molts TDAH, especialment quan aquestes emocions són doloroses, fa que acabin atrapats en patrons de comportament inusuals i a vegades destructius per a ells mateixos.

Una reacció habitual als estressors socials i ambientals que envolten als TDAH és el pànic. Això sol ser degut a una mala regulació emocional d’aquestes persones, que els és molt difícil diferenciar entre amenaces perilloses i problemes lleus.

Moltes persones que pateixen distímia, depressió o tristesa és degut a un TDAH no tractat, ja que moltes de les causes de la manca d’energia o baixa autoestima diària són degudes a la sensació anímica de frustració, fracàs i retroalimentació negativa; que amb un adequat tractament psicològic tindria una solució eficient.

Un dels símptomes habituals en les persones que pateixen TDAH és la necessitat d’una gratificació immediata, cosa la qual els dificulta mantenir un esforç sostingut en qualsevol tasca. Això és degut a una mala gestió emocional (només posen interès en la recompensa immediata), ja que quan una persona està emocionalment equilibrada, aquesta mateixa emoció la motiva a participar o evitar qualsevol acció amb recompensa a llarg termini.

El treball adequat i continuat, mitjançant una teràpia psicològica, pot ajudar les persones amb TDAH a tenir una adequat maneig de les pors i la baixa autoestima, alhora que superar els problemes amb una senzilla organització per a completar les tasques, per avorrides que aquestes siguin.



Basat en l'article "Why We Feel So Intensely: Understanding ADHD Emotions. Anger, outbursts, anxiety, irritability, impatience: more than most people, ADHDers can be driven by emotions" de Thomas E. Brown, autor de “Smart but Stuck: Emotions in Teens and Adults with ADHD”.

dijous, 19 de març de 2015

APRENDER DE LA PÉRDIDA. Una guía para afrontar el duelo.



¿Cuándo debería buscar ayuda? 
Robert A. Neimeyer.

 Aunque el dolor, la soledad y los trastornos que acompañan al duelo no tienen nada de “anormal”, hay algunos síntomas que deberían hacer que acudiéramos a un profesional o a alguna persona de nuestro entorno que pueda ayudarnos: médicos, guías espirituales, responsables de grupos de apoyo o profesionales de la salud mental. Aunque cada persona debe tomar esta decisión libremente, debe
plantearse seriamente hablar con alguien sobre su duelo si presenta alguno de los siguientes síntomas:

•  Intensos sentimientos de culpa, provocados por cosas diferentes a las que hizo o dejó de hacer en el momento de la muerte de su ser querido.
•  Pensamientos de suicidio que van más allá del deseo pasivo de “estar muerto” o de poder reunirse con su ser querido.
•  Desesperación extrema; la sensación de que por mucho que lo intente nunca va a poder recuperar una vida que valga la pena viva.
•  Inquietud o depresión prolongadas, la sensación de estar “atrapado” o “ralentizado” mantenida a lo
largo de períodos de varios meses de duración.
•  Síntomas físicos, como la sensación de tener un cuchillo, clavado en el pecho o una pérdida
sustancial de peso, que pueden representar una amenaza para su bienestar físico.
•  Ira incontrolada, que hace que sus amigos y seres queridos se distancien o que le lleva “a planear
venganza” de su pérdida.
•  Dificultades continuadas de funcionamiento que se ponen de manifiesto en su incapacidad para
conservar su trabajo o realizar las tareas domésticas necesarias para la vida cotidiana.
•  Abuso de sustancias, confiando demasiado en las drogas o el alcohol para desterrar el dolor de la
pérdida.

Aunque cualquiera de estos síntomas puede ser una característica de un proceso normal de duelo, su
presencia continuada debe ser causa de preocupación y merece la atención de una persona que vaya más allá de las figuras de apoyo informal que suelen estar presentes en la vida de cada individuo.



dimarts, 6 de gener de 2015

El ejercicio físico incrementa la resistencia al estrés inducido por la depresión


Figura miniatura fx1

Resumen

La depresión es una condición debilitante con un profundo impacto en la calidad de vida de millones de personas en todo el mundo. El ejercicio físico se utiliza como una estrategia de tratamiento para muchos pacientes, pero los mecanismos que subyacen a sus efectos beneficiosos siguen siendo desconocidos. Aquí se describe un mecanismo por el cual el músculo esquelético PGC-1α1 inducida por el entrenamiento físico cambia el metabolismo quinurenina y protege de la depresión inducida por el estrés. La activación de la vía / δ PGC-1α1-PPAR aumenta la expresión de músculo esquelético de las aminotransferasas quinurenina, mejorando así la conversión de quinurenina en ácido quinurénico, un metabolito incapaces de cruzar la barrera sangre-cerebro. Reducir quinurenina plasma protege al cerebro de los cambios inducidos por el estrés asociados con la depresión y hace esquelético-muscular específica PGC-1α1 ratones transgénicos resistentes a la depresión inducida por el estrés crónico leve o administración directa quinurenina. Este estudio abre vías terapéuticas para el tratamiento de la depresión por la orientación del eje de PGC-1α1-PPAR en el músculo esquelético, sin la necesidad de cruzar la barrera sangre-cerebro.

Reflejos

  •  ratones transgénicos músculo-PGC-1α1 esqueléticos son resistentes a la depresión inducida por el estrés
  •  PGC-1α1 induce esquelético aminotransferasa quinurenina muscular (KAT) expresión
  •  El músculo esquelético PGC-1α1 controla plasma y cerebro quinurenina equilibrio ácido / quinurénico
  •  El ejercicio físico activa PGC-1α1: PPAR / δ: KAT en el ratón y el músculo esquelético humano


Leandro Z. Agudelo, Teresa Femenía et al

divendres, 14 de novembre de 2014

Estrés laboral: 8 actitudes que dicen…”¡¡no puedo más!!”

NOPUEDOMAS
El estrés laboral y el desbordamiento por “no poder más” es algo que afecta no solo a tu ámbito profesional sino a tu situación personal, social familiar…por eso, muchas veces y aunque sea de manera inconsciente, tu actitud en el trabajo refleja tu grado de saturación y rechazo a tu situación laboral.
¿Alguna vez has soñado “despierto” y te has visto contestando a tu jefe con una carcajada sobre un asunto de suma importancia…? ¿O has pensado en apagar el despertador por última vez, porque ya no tienes que volver a la oficina nunca más…? Seguro que sí. Y lo más probable es que, sin  darte cuenta, estés actuando de este mismo modo en la vida real, aunque probablemente sea de manera más sutil…. A continuación te indico 8 actitudes muy comunes con las que sin querer y probablemente de forma inconsciente, estás transmitiendo que ya no puedes más, transmitiendo también a tu jefe o jefa lo mucho que te desagrada tu trabajo.

Compañeros tóxicos para la salud


«Una persona envidiosa es capaz de utilizar la insidia y la mentira en sus actuaciones. Nuestra respuesta y actitud debe ir encaminada a debilitar sus estrategias. El envidioso sólo se frena ante nuestra seguridad», admite Mª Jesús Álava Reyes, directora del centro de psicología Álava Reyes de Madrid y autora del libro Trabajar sin sufrir.

En algún momento de nuestra vida nos hemos cruzado, o si no seguramente lo hagamos, con gente tóxica por el camino. Personas que de algún modo ponen nuestro mundo patas arriba y provocan desajustes en nuestra salud física y mental. Pueden poner de los nervios, inducir ansiedad, irritabilidad, amainar incluso nuestra autoestima y, en el peor de los casos, contribuir o generar depresiones importantes. Estas relaciones tóxicas se dan no sólo en parejas sino también con amigos, compañeros de trabajo, o incluso con familiares. ¿Cómo debemos actuar con ellos?
Aprender a manejar determinadas situaciones y adoptar herramientas para poder enfrentarse cara a cara con algunas personas es crucial para salir ileso ante ciertos comportamientos. «Hay muchas bajas laborales inducidas por malas relaciones con los compañeros o incluso con el propio jefe», mantiene Mila Cahue, psicóloga del mismo centro.

dijous, 6 de novembre de 2014

Uso de benzodiacepinas y el riesgo de la enfermedad de Alzheimer: estudio de casos y controles


http://www.neurologia.com/


La revista British Medical Journal ha publicado un estudio sobre los efectos a largo plazo de las benzodiacepinas en tratamientos contra la ansiedad y los trastornos del sueño. Los autores han relacionado dichos tratamientos con la enfermedad de Alzheimer (EA) y sostienen que, aunque se detecta un mayor riesgo de demencia en los usuarios de benzodiacepinas, la naturaleza de esta asociación no queda clara.

Los científicos analizaron la relación entre el riesgo de EA y la exposición a los fármacos durante seis años, así como una posible correlación entre la dosis y la respuesta. Utilizando las bases de datos de un programa de seguros de salud canadiense, se identificaron 1.796 casos de EA, que se compararon, agrupados por edad y sexo, con un grupo control de 7.184 personas sanas. Los resultados mostraron que el uso de benzodiacepinas durante tres meses o más se asociaba con un mayor riesgo (hasta un 51%) de EA. Por el contrario, no se halló asociación alguna en quienes tomaron estos fármacos durante menos de tres meses.

Es decir, la fuerza de la asociación se incrementó con una mayor exposición y con el uso de benzodiacepinas de acción prolongada en lugar de las de acción corta. A pesar de que la relación aún no es definitiva, la fuerte asociación observada con la exposición a largo plazo refuerza la sospecha de una posible conexión directa.
[BMJ. 2014 Sep 9]
Billioti de Gage S, Moride Y, Ducruet T, Kurth T, Verdoux H, Tournier M, et al.

Article Original



Vida media de eliminación y la indicación de las benzodiacepinas reembolsados ​​por base de datos de reclamaciones administrativas en Québec (RAMQ) en 2000-09

Indicación
De acción prolongada (vida media ≥20 h)
De acción corta (vida media <20 h)
Ansiolíticos
Bromazepam (20 h)
El alprazolam (10-20 h)
El clordiazepóxido (5-30 h)
Lorazepam (10-20 h)
El clobazam (20 h)
El oxazepam (8 h)
Diazepam (32-47 h)
-
Hipnótico
Flurazepam (120-160 h)
Midazolam (1.5 a 2.5 h)
Nitrazepam (16-48 h)
Temazepam (5-8 h)
-
Triazolam (2 h)
Anticonvulsivos
Clonazepam (20-60 h)
-


¿Qué se sabe sobre este tema

  • En los países desarrollados el uso de benzodiacepinas sigue siendo muy prevalente y con frecuencia es crónica en las personas de edad avanzada a pesar de las recomendaciones.
  • Aunque se ha identificado un mayor riesgo de demencia en usuarios de benzodiazepinas, la naturaleza de esta asociación, ya sea causal o no, sigue siendo poco clara

Lo que este estudio añade

  • Existe una relación dosis-efecto entre el uso de benzodiazepinas y un mayor riesgo de enfermedad de Alzheimer en las personas mayores previamente tratadas durante más de tres meses, con el riesgo de ser más alto para formulaciones de acción prolongada
  • Ya sea causal o no, la naturaleza del enlace no puede establecerse definitivamente: el uso de benzodiazepina también podría ser un marcador temprano de una condición asociada con un mayor riesgo de demencia
  • La prescripción de benzodiacepinas en las personas mayores debe cumplir con las directrices de buenas prácticas que-es decir, la duración más corta con una preferencia para las formulaciones con una vida media corta






dijous, 20 de març de 2014

Ansietat i depressió, un fracàs adaptatiu en situacions estressants


Quan ens centrem en l’àmbit de salut i malaltia, podem considerar l’estrès perllongat com un fracàs adaptatiu de la persona davant una determinada situació, generalment ambiental, que li provoca un excés d’activació orgànica i una gran ressonància emocional.
Qualsevol situació / demanda ambiental (ja sigui de l’àmbit laboral, social, familiar o personal) a les que ens enfrontem diàriament els individus, sol generar un seguit de reaccions adaptatives que impliquen unes activacions fisiològiques i emocionals determinades, amb l’únic objectiu de donar resposta, de fer front, a la demanda inicial.
 Davant d’aquestes situacions ambientals estressants amb les que ens trobem tant sovint, les persones posem en marxa un seguit de mecanismes cognitius i conductuals que ens ajuden a donar una resposta orgànica positiva, tant de caire fisiològic com emocional, que ens permet fer front a la situació. D’aquesta reacció en diem capacitat d’adaptació positiva.

dissabte, 15 de febrer de 2014

Se PROTAGONISTA en TU VIDA

HAY QUE BUSCARSE  UN AMANTE

Autor: Dr. Jorge Bucay


Muchas personas tienen un amante y otras quisieran tenerlo. Y también están las que no lo tienen, o las que lo tenían y lo perdieron.

Y son generalmente estas dos ultimas, las que vienen a mi consultorio para decirme que están tristes o que tienen distintos síntomas como insomnio, pesimismo, falta de voluntad, crisis de llantoo los mas diversos dolores.

En fin, palabras más, palabras menos, están verdaderamente desesperanzadas. Me cuentan que sus vidas transcurren de manera monótona y sin expectativas, que trabajan nada mas que para subsistir y que no saben en que ocupar su tiempo libre.

Antes de contarme esto ya habían visitado otros consultorios, en los que recibieron la condolencia de un diagnóstico seguro: "Depresión" y la infaltable receta del antidepresivo de turno.
  




Entonces, después de que las escucho atentamente, les digo que no necesitan un antidepresivo; que lo que realmente necesitan, es un amante!!


dilluns, 27 de gener de 2014

El procés de DOL


EL PROCÉS DE DOL
Pensar de tant en tant en la mort és una forma molt natural de fer, quan algú proper a nosaltres pateix una malaltia terminal i s'acosta el moment de la seva pèrdua, per tal que aquesta no ens agafi per sorpresa.

En aquest primer estadi de reconeixement de la proximitat del final d’una vida és important que siguem capaços de fer-li notar a aquesta persona la nostra proximitat, el nostre carinyo i la nostra comprensió del darrer procés vital per el qual està passant.
Quan finalment acabi marxant-se, haurem de ser forts i estar preparats per portar aquesta pèrdua de la millor manera possible, ja que hem de tenir present que això ens provocarà un necessari procés d’adaptació que el nomenem “DOL”. 

dissabte, 7 de setembre de 2013

L'estrès post-vacacional. Què en sabem?

 El nomenat ESTRÈS POST-VACACIONAL no és mes que un procés de readaptació que permet a les persones d'afrontar novament les obligacions i responsabilitats (socials, laborals i familiars) que suposa un retorn la la nostra vida habitual després d'un espai de temps més relaxat i de cert "descontrol".

 Aquesta nominació no és un terme científic, sinó que sorgeix de l'àmbit popular, especialment utilitzat per la premsa i els mitjans de comunicació a finals d'agost i primers de septembre. Bona prova d'aquesta afirmació és la varietat de noms amb que es nomena el nostre funcionament psicosocial en aquesta època de l'any: Síndrome post-vacacional o Depressió post-vacacional.

 Aquests tipus de nominacions o classificacions són un reflex de la nostra societat més actual, que te especial predilecció en classificar-ho gairebé tot, no fos que alguna cosa se'ns escapés de les mans!!

 L'estrès o deixa de ser un procés normal en les persones, ja que hem d'adaptarnos a les demandes ambientals (familia, feina, escoles, economia, relacions socials, ...)


diumenge, 17 de març de 2013

PROBLEMES PSIQUIÀTRICS I ESDEVENIMENTS VITALS ESTRESSANTS EN PERSONES ADULTES AMB SIMPTOMATOLOGIA DE TDA/H


Coexistencia problemas psiquiátricos y acontecimientos vitales estresantes en los adultos con síntomas de TDAH

Abstracto

Objetivo :. Explorar las asociaciones de los subtipos de TDAH en adultos con otros problemas psiquiátricos, los acontecimientos estresantes de la vida y las diferencias sexuales 
Método : La odds ratio se calcularon utilizando la información de 17.899 participantes de una encuesta basada en la población de gemelos adultos nacidos en Suecia entre 1959 y 1985. 
Resultados : Los síntomas de trastorno por déficit de atención con hiperactividad (TDAH) se asociaron a un mayor riesgo de síntomas de (odds ratio [intervalo de confianza del 95%]): trastorno de ansiedad generalizada (5,6 [4,3; 6,5]), depresión mayor (2,8 [ 2,4; 3,2]), trastorno bipolar (8,0 [5,1; 12,6]), trastorno obsesivo-compulsivo (3,9 [3,1; 4,9]), y dependencia del alcohol (2,6 [2,2; 3,1]). Se encontró que los síntomas de TDAH se asocian con un mayor riesgo de acontecimientos estresantes de la vida (1,8 [1,3; 2,4]). No hubo diferencias significativas en la comorbilidad que se observó entre sexos. 
Conclusión : Tanto las mujeres como los hombres con TDAH tienen un riesgo mayor para los síntomas de otros trastornos psiquiátricos. También corren un mayor riesgo de eventos estresantes de la vida.

Bettina Friedrichs, MD, Department of Women’s and Children’s Health, Child and Adolescent Psychiatric Unit, Astrid Lindgren Children’s Hospital, Karolinska Institutet, SE-17176, Stockholm, Sweden. Journal of Attention Disorders January 2012 16: 13-22, first published on August 4, 2010. http://jad.sagepub.com/content/16/1/13.abstract