Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Conducta. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Conducta. Mostrar tots els missatges

diumenge, 4 de setembre de 2016

El Trastorn dissocial i la seva relació amb el TDAH

Els Trastorns de la conducta en l’adolescència són una de les situacions més preocupants per a pares, professors i professionals de la salut mental infantojuvenil. Aquests nois / es presenten quadres conductuals que necessiten suport mèdic i suport psicopedagògic i / o psicoterapèutic. El trastorn disocial es troba segons l’APA (Associació Americana de Psiquiatria) entre els trastorns de conducta més freqüents en població adolescent.
Característiques que presenta el Trastorn disocial
Segons el manual de diagnòstic DSM-IV, el Trastorn disocial està considerat com un trastorn greu de conducta. Es caracteritza per un patró de comportament persistent i repetitiu en el qual es violen els drets bàsics dels altres o importants normes socials adequades a l’edat del subjecte. Comportaments qualitatius i quantitatius que van molt més enllà de la simple “maldat infantil” o la “rebel · lia adolescent”. En general, implica la participació conscient per part de l’individu en actes que involucren un conflicte amb la normativa social o amb els codis de convivència implícits en les relacions en societat.
Aquestes manifestacions solen anar unides a una sèrie de situacions familiars, socials, escolars que influeixen tant en el seu origen com en el seu manteniment.
Els comportaments que es manifesten en el Trastorn Disocial, poden ser:
Agressions a altres persones (intimidar, fanfarronejar, ser cruel amb altres persones, iniciar baralles, ocasionar dany físic, forçar a una activitat sexual, etc.), O animals.
Danyar la propietat d’altres (incendis, destrucció deliberada …).
Fraudulència o robatori (violentar la llar, la casa o l’automòbil d’una altra persona, mentir per obtenir favors, estafar, etc.)
Violacions greus de normes (transgredir normes paternes, romanent fora de casa de nit? Iniciant aquest comportament abans dels 13 anys d’edat?, Escapar-se de casa durant la nit, fer campana a l’escola, etc.)
A més de la presència d’aquests símptomes, el trastorn disocial provoca un deteriorament clínicament significatiu de l’activitat social, acadèmica o laboral.
El trastorn disocial tant sols es pot diagnosticar fins als 18 anys, si l’individu té 18 anys o més, estaríem parlant d’un trastorn antisocial de la personalitat
És important atendre l’edat d’inici del trastorn, si apareix en la infància o en l’adolescència. Com més aviat es produeix la presència de símptomes, més sever és el trastorn, però pels adolescents tendeixen a cometre conductes i comportaments de major risc i per tant la gravetat i el risc en els afectats és més gran, de manera que la supervisió i el control sobre ells ha de ser molt més gran.
Relació entre TDAH i Trastorn dissocial
Una gran quantitat de les conductes que apareixen en l’etapa de l’adolescència en els afectats amb TDAH (Trastorn per Dèficit d’Atenció i hiperactivitat) no difereixen en excés de les que molts adolescents mantenen en el camí cap a una recerca de la seva identitat, per a la qual, l’oposició a les normes socials, constitueix una prova dels límits de l’individu en la construcció i reafirmació de la seva personalitat.
En els adolescents amb TDAH, el propi trastorn impulsa, en ocasions, l’aparició de conductes problema a causa de la presència i la intensitat de símptomes com la impulsivitat, el dèficit d’atenció, el dèficit en el control inhibitori o falta de reflexibilitat sobre la pròpia conducta, catalitzadors tots ells de comportaments problemàtics en situacions de risc.
Quan els adolescents amb TDAH presenten més associat un quadre o un diagnòstic de trastorn disocial, la probabilitat de presentar a més altres problemes de conducta, accidents de trànsit, problemes afectius, rebuig social i problemes acadèmics com absentisme escolar o molt baix rendiment acadèmic, s’incrementen exponencialment augmentant els riscos i limitant l’efectivitat de les intervencions.
En aquests casos la situació s’agreuja a causa de l’existència prèvia en aquests joves d’una personalitat disocial o un trastorn disocial de base. La comorbiditat d’ambdós trastorns suposa per tant, la manifestació d’accions més greus com conductes agressives o delictives, les quals suposen un deteriorament i un perjudici greu i significatiu per a ells mateixos i el seu entorn, i fins i tot aparèixer problemes amb la justícia.
Les intervencions amb aquests nens / ao adolescents, especialment aquells on hi ha la presència d’un trastorn disocial associat, requereixen de més supervisió i control. Els eixos terapèutics principals per a aquests casos han de ser dissenyats en base a les següents estratègies terapèutiques:
1) La prevenció de conductes de risc i comportaments problemàtics i el treball sobre l’autocontrol.
2) Treballar l’autoregulació emocional per desenvolupar formes òptimes d’expressar els sentiments negatius, convertir-los en sentiments positius i en accions útils i entrenar per modificar estats d’ansietat, frustració i ràbia en estats de relaxació i autocontrol.
3) Atendre els aspectes subjacents del problema (entorn familiar, dificultats personals, problemes afectius, entorn escolar, problemes psicològics, etc.)
4) Establir límits i normes d’actuació
En el cas de detectar a les llars oa les escoles, que el nostre fill/a o alumnes amb TDAH comencen a manifestar conductes disruptives que comencen a suposar un greu deteriorament de les normes i les relacions socials, és fonamental acudir al més aviat possible a un especialista, qui pugui valorar l’existència de trets de caràcter altament disruptius o personalitat disocial.
Bibliografia
Guía de Práctica Clínica  sobre el Trastorno  por Déficit de Atención  con Hiperactividad (TDAH) en Niños  y Adolescentes. Guías de práctica clínica en el SNS ministerio de sanidad, política social e igualdad. España
Medineplus. Biblioteca Nacional de Medicina de EE.UU. Instituto Nacionales de la Salud (NIH) Traducción por DrTango, Inc.
Caballo, M.V., y Simón, L.M.A. (COORDS.) (2005): Manual de Psicología Clínica Infantil y del Adolescente. Trastornos generales. Madrid. Pirámide
Valle García Novales., M (2012). Los trastornos graves de conducta. Estrategias para un abordaje eficaz desde la orientación educativa.
Manual de atención al alumnado con necesidades específicas de apoyo educativo derivadas de trastornos graves de conducta. Consejería de Educación, Junta de Andalucía. Dirección General de Participación e Innovación Educativa.

El TDAH i el risc en la conducció

Els conductors amb trastorn per dèficit d’atenció / hiperactivitat (TDAH) tenen gairebé un 50% més de risc de patir un accident greu de trànsit, probabilitat que podria reduir seguint un tractament farmacològic. Els principals símptomes del TDAH inclouen problemes amb l’atenció sostinguda i la impulsivitat, el que pot tenir un efecte advers sobre una conducció segura.
Els investigadors es van basar en una mostra de 17.408 pacients suecs amb TDAH de 18 a 46 anys.Utilitzant bases de dades comprovar si els pacients havien patit un accident de trànsit entre 2006 i 2009, i si en aquest moment seguien tractament farmacològic per al trastorn. En general, tenir TDAH augmentar el risc d’accident de trànsit en un 47% en els homes i en un 45% en dones.
El compliment d’un tractament farmacològic per al TDAH va reduir el risc d’un home de tenir un accident de trànsit en un 58%, en comparació amb els homes no tractats. No obstant això, en les dones no es va apreciar un benefici farmacològic significatiu en la prevenció d’accidents.

La bretxa de gènere: Nenes i dones amb TDAH

Les nenes, quan són diagnosticades en TDA/H, ho estan sent molt més tard que els nens. La proporció aproximada de diagnòstics en TDAH entre nenes i nens és de 1 a 3. Això no vol dir que hi hagi menys nenes que pateixin el TDAH, sinó que hi ha més nenes sense diagnosticar.
Quan no es diagnostica, el TDAH comporta un elevat peatge en la salut emocional d’una dona i en el seu benestar general, agreujant-se el dany psicològic i la poca confiança en si mateixa.
TDAH hiperactiu i/o impulsiu
Les diferències de gènere en els símptomes del TDAH són evidents. Les nenes presenten hiperactivitat diferenciada, i això fa que moltes vegades es passi per alt la seva problemàtica. Per exemple, en una aula escolar un nen podria respondre al perfil d’impulsivitat i/o hiperactivitat bellugant sobtadament , i/o de forma repetida, els peus; mentre que una nena pot demostrar hiperactivitat parlant sense parar. Una noia que parli tot el temps,  sovint és vista pels mestres com a parladora, no com a conseqüència d’alguna problemàtica, i per tant és menys probable que es recomani per a una avaluació de TDAH.
 TDA/H inatent
Una altra de les raons per què les nenes amb TDAH estan “per sota del radar” és que és més probable que aquestes pateixin de manca d’atenció  (TDA). Els símptomes d’aquest subtipus ( poca atenció als detalls, limitada capacitat d’atenció, falta de memòria, facilitat per la distracció…) tendeixen a ser menys perjudicials i obvi que els de TDAH hiperactius. Dit d’una altre manera, ens fixem abans amb un nen (hiperactiu?) que colpeja repetidament el seu escriptori que amb aquella noia (falta d’atenció?) que gira i cargola el seu cabell mentre mira per la finestra.
Mecanismes de supervivència
Algunes noies compensen el seu TDAH mitjançant el desenvolupament d’estratègies que emmascaren els símptomes. Per assegurar-se una bona nota, una nena pot arribar a ser una perfeccionista i passar hores prenent notes meticuloses de cada capítol que està treballant a l’escola, o convertir-se en obsessiva-compulsiva, i comprovar repetidament la seva motxilla per assegurar-se que ho té tot.
 Lluites Socials
Les diferències de gènere amb TDAH també poden afectar la vida social d’una noia. La investigació mostra que les nenes amb TDAH poden ser rebutjats amb més freqüència pels seus companys que els nens. En comparació amb els homes, les amistats de les nenes requereixen una major sofisticació i un major manteniment en el temps. Per exemple, dos nens poden reunir al pati i començar a cavar un forat amb les seves pales, fent-se amics a l’instant. L’amistat entre les nenes requereix de més complexitat en les senyals socials i d’unió, cosa en la que les nenes amb TDAH poden presentar més dificultat.
 El preu del TDAH en les nenes
L’autoestima de les nenes amb TDAH també sembla estar més afectada que la dels nens amb TDAH. No és d’estranyar, doncs, que aquest condicionant pot comportar un peatge excessiu en la salut emocional d’una dona i el seu benestar general. Les nenes amb TDAH tendeixen a tenir més trastorns de l’estat d’ànim, depressió, ansietat i problemes d’autoestima que les nenes sense TDAH. Les nenes amb TDAH tenen un major risc de problemes socials i personals: baix rendiment acadèmic, abús de drogues i alcohol,… i fins i tot intents de suïcidi.
Percepcions públiques de nois i noies
Les nenes amb el tipus hiperactiu del TDAH podrien diagnosticar-se abans, però sovint acaben sent més estigmatitzats que els nens amb el mateix diagnòstic: Als nens, als patis de les escoles no se’ls te tant en compte la impulsivitat i la distracció, ja que “forma part” del comportament infanto-juvenil, els nens tenen més probabilitats de passar desapercebuts per altres nens i mestres, sobretot si els seus símptomes no són greus, als nens hiperactius és fàcil que podem titllar-los com a “són nens”, mentre que les nenes hiperactives, massa sovint, queden condemnades a l’ostracisme.
 Les expectatives d’esposes i mares
Tradicionalment, a les dones se les ha ensenyat a ser “complaents”, i sovint podem creure que expressen demandes poc realistes sobre si mateixes, especialment quan tracten de mantenir un equilibri familiar  amb una carrera professional. Quan les dones amb TDAH es casen i tenen fills, molts sovint se senten avergonyides, ja que la societat espera d’elles tremendes gestes de memòria i d’organització personal, social i laboral, cosa la qual els costa molt i molt d’assolir.  Sense un tractament o ajuts adequats, moltes dones se senten ineptes, cosa la qual acaba afectant la seva autoestima i repercutint en un malestar psicològic que els provoca viure en un permanent malestar social, personal i familiar.
 Cercar i obtenir ajuda
Si vostè creu que la seva filla pot tenir TDAH, no esperi que el mestre li comuniqui la seva preocupació abans de demanar l’avaluació d’un professional de la salut. Els professors solen buscar hiperactivitat, desorganització o l’oblit com els signes de TDAH, abans de recomanar una avaluació, però massa sovint la manera com el TDAH s’expressa en les nenes (parlar en excés, falta d’autoestima, perfeccionisme, assumpció de riscos preocupants, excessivament impertinent,…) és poques vegades llegit com a tal.
 Diagnòstic en adults – Alleugeriment
Qualsevol dona que sospiti que té TDAH ha de preguntar-se a si mateixa sobre aquesta possibilitat i consultar un professional de la salut mental especialitzat en aquest camp. El TDAH presenta un elevat component hereditari, i moltes dones busquen ajuda a l’edat adulta arrel de tenir un nen que ha estat diagnosticat de TDA/H. Per la majoria d’aquestes dones que han estat diagnosticades en una edat avançada de la vida, ha estat un gran alleujament tenir per fi una explicació del per què són com són.
 Tractament Diferent
El TDAH no només presenta diferents símptomes en nens i nenes, sinó que sovint requereix d’una estratègia de tractament diferent. Ambdós sexes es beneficien dels medicaments estimulants, però les nenes també poden necessitar tractament per l’ansietat. Algunes noies no poden tolerar els estimulants sense suport farmacèutica addicional.


TDAH i l’addicció a substàncies

La comorbilidad existente entre los trastornos por uso de sustancias y el trastorno por déficit de atención e hiperactividad ha sido constatada por diversos autores. El objetivo de este trabajo es analizar la prevalencia de TDAH y la severidad de éstos en comparación con pacientes sin TDAH en una muestra de pacientes atendidos en los servicios ambulatorios de drogodependencias.
Material y métodos. La muestra está formada por 162 pacientes del Servicio Provincial de Drogodependencias de Huelva. El instrumento de evaluación de severidad del trastorno TUS fue la entrevista semi¿estructurada EuropASI, y las puntuaciones en calidad de vida se obtuvieron administrando el TECVASP. En el screening de TDAH se empleó la ASRS 1.1.
Resultados. La prevalencia de TDAH fue del 27,8% en la muestra de pacientes. La prevalencia entre consumidores de alcohol fue del 33,3%, entre consumidores de cocaína del 42,2%, entre consumidores de cannabis del 48,9% y entre consumidores de heroína del 13,3%. Los pacientes con TDAH tuvieron una peor calidad de vida y mostraron una mayor severidad en el perfil de consumo de drogas, relaciones familiares y sociales y estado psiquiátrico.
Conclusiones. Los resultados encontrados ponen de manifiesto la conveniencia de una evaluación minuciosa por parte del clínico, en vista de las complicaciones que un diagnóstico potencialmente dual pueda suponer en términos de gravedad del consumo, dificultades sociales y severidad del estado psiquiátrico en general.

TDAH en pacientes con adicción a sustancias: análisis de la prevalencia y de los problemas relacionados con el consumo en una muestra atendida en un servicio de tratamiento ambulatorio. E. Torrico Linaresa, A. Vélez Morenoa , E. Villalba Ruiza , F. Fernández Calderónb, A. Hernández Corderoc y J. Ramírez López. 2012 Elsevier España, S.L.y Sociedad Española de Toxicomanías

dissabte, 2 de gener de 2016

Recursos en la prevención del suicidio (editado por la OMS)

Instrumentos dirigidos a grupos específicos sociales y profesionales particularmente relevantes para la prevención del suicidio.


Debido a que es un problema grave de Salud Pública, el suicidio requiere nuestra atención, pero desgraciadamente su prevención y control no son tarea fácil. La investigación más reciente señala que la prevención del suicidio si bien es posible, comprende una serie de actividades que van desde la provisión de las mejores condiciones posibles para la educación de los jóvenes y los niños, el tratamiento eficaz de los trastornos mentales, hasta el control medioambiental de los factores de riesgo.
La difusión apropiada de la información y una campaña de sensibilización del problema son elementos esenciales para el éxito de los programas de revención. Estos documentos han sido preparados como parte de la iniciativa nundial de la OMS para la prevención del suicidio (SUPRE).

divendres, 10 d’abril de 2015

El TDAH i les EMOCIONS

No tots els professionals que treballem en el TDAH entenen que les emocions, i la intensitat d’aquestes, és un factor determinant en les persones que pateixen de TDAH.

Com que els criteris diagnòstics ni tant sols parlen d’aquest símptoma, no es te present, tot i que les darreres investigacions han demostrat que els afectats de TDAH són persones que toleren molt pitjor la frustració, són més impacients, tenen mal geni per coses insignificants, s’exciten molt més que la resta de persones, s’enutgen molt fàcilment, encara que al poc temps els hagi passat, i pateixen molta més ansietat que altres grups de control.

Els estudis més recents posen de relleu que podria ser degut a una menor connectivitat de les xarxes cerebrals que transporten la informació relacionada amb les emocions. Una alteració en la memòria del treball pot provocar que qualsevol emoció momentània es torni molt intensa en determinats moments. També pot donar-se la vessant contrària, que en determinats moments ens doni la sensació que aquesta persona sembli insensible o sigui força inconscient amb les emocions dels altres. Hem de tenir presents que una bona memòria de treball ens aporta l’energia emocional necessària per organitzar-nos, mantenir l’enfocament atencional i de seguiment, alhora que a autoregular-nos.

Hi ha moments que aquesta intensitat emocional provoca una mena de col·lapse informatiu en el cervell de la persona amb TDAH, provocant el desplaçament d’altre informació que a qualsevol altre persona l’ajudaria a modular la seva ira i a regular el seu comportament.

La dificultat d’atenció d’una persona amb TDAH pot acabar provocant una irritabilitat intensa en ells, degut a l’extrema sensibilitat que tenen a la desaprovació social. Molts d’ells tenen terror a ser mal vistos” per l’entorn que els envolta, i això fa que un petit canvi en les seves expectatives, provocat per una lleugera incertesa o un simple comentari aliè, comportarà una reacció emocional molt més intensa del que seria habitual en qualsevol persona.

La intolerància emocional que pateixen molts TDAH, especialment quan aquestes emocions són doloroses, fa que acabin atrapats en patrons de comportament inusuals i a vegades destructius per a ells mateixos.

Una reacció habitual als estressors socials i ambientals que envolten als TDAH és el pànic. Això sol ser degut a una mala regulació emocional d’aquestes persones, que els és molt difícil diferenciar entre amenaces perilloses i problemes lleus.

Moltes persones que pateixen distímia, depressió o tristesa és degut a un TDAH no tractat, ja que moltes de les causes de la manca d’energia o baixa autoestima diària són degudes a la sensació anímica de frustració, fracàs i retroalimentació negativa; que amb un adequat tractament psicològic tindria una solució eficient.

Un dels símptomes habituals en les persones que pateixen TDAH és la necessitat d’una gratificació immediata, cosa la qual els dificulta mantenir un esforç sostingut en qualsevol tasca. Això és degut a una mala gestió emocional (només posen interès en la recompensa immediata), ja que quan una persona està emocionalment equilibrada, aquesta mateixa emoció la motiva a participar o evitar qualsevol acció amb recompensa a llarg termini.

El treball adequat i continuat, mitjançant una teràpia psicològica, pot ajudar les persones amb TDAH a tenir una adequat maneig de les pors i la baixa autoestima, alhora que superar els problemes amb una senzilla organització per a completar les tasques, per avorrides que aquestes siguin.



Basat en l'article "Why We Feel So Intensely: Understanding ADHD Emotions. Anger, outbursts, anxiety, irritability, impatience: more than most people, ADHDers can be driven by emotions" de Thomas E. Brown, autor de “Smart but Stuck: Emotions in Teens and Adults with ADHD”.

dijous, 19 de març de 2015

APRENDER DE LA PÉRDIDA. Una guía para afrontar el duelo.



¿Cuándo debería buscar ayuda? 
Robert A. Neimeyer.

 Aunque el dolor, la soledad y los trastornos que acompañan al duelo no tienen nada de “anormal”, hay algunos síntomas que deberían hacer que acudiéramos a un profesional o a alguna persona de nuestro entorno que pueda ayudarnos: médicos, guías espirituales, responsables de grupos de apoyo o profesionales de la salud mental. Aunque cada persona debe tomar esta decisión libremente, debe
plantearse seriamente hablar con alguien sobre su duelo si presenta alguno de los siguientes síntomas:

•  Intensos sentimientos de culpa, provocados por cosas diferentes a las que hizo o dejó de hacer en el momento de la muerte de su ser querido.
•  Pensamientos de suicidio que van más allá del deseo pasivo de “estar muerto” o de poder reunirse con su ser querido.
•  Desesperación extrema; la sensación de que por mucho que lo intente nunca va a poder recuperar una vida que valga la pena viva.
•  Inquietud o depresión prolongadas, la sensación de estar “atrapado” o “ralentizado” mantenida a lo
largo de períodos de varios meses de duración.
•  Síntomas físicos, como la sensación de tener un cuchillo, clavado en el pecho o una pérdida
sustancial de peso, que pueden representar una amenaza para su bienestar físico.
•  Ira incontrolada, que hace que sus amigos y seres queridos se distancien o que le lleva “a planear
venganza” de su pérdida.
•  Dificultades continuadas de funcionamiento que se ponen de manifiesto en su incapacidad para
conservar su trabajo o realizar las tareas domésticas necesarias para la vida cotidiana.
•  Abuso de sustancias, confiando demasiado en las drogas o el alcohol para desterrar el dolor de la
pérdida.

Aunque cualquiera de estos síntomas puede ser una característica de un proceso normal de duelo, su
presencia continuada debe ser causa de preocupación y merece la atención de una persona que vaya más allá de las figuras de apoyo informal que suelen estar presentes en la vida de cada individuo.



dilluns, 5 de gener de 2015

Les infidelitats es tornen 2.0

Cada cop més homes i dones que volen una aventura visiten pàgines web de cites, sovint en un context de malestar en parella

02.09.2014 | 15:46  Diari de Girona » Comarques

Van arribar amb Internet i cada cop són un mitjà més utilitzat per aquells o aquelles que busquen una relació fora de la parella. Les pàgines web de cites s´han convertit en un refugi per cometre infidelitats d´una manera aparentment fàcil i còmoda. Si bé han estès la catifa vermella a les crisis de parella, aquestes pàgines web també s´estan mostrant resolutives per a molta gent a l´hora de buscar la seva mitja taronja.

Si abans la dona adúltera havia d´estendre una peça de roba concreta a una hora convinguda i esperar que l´amant en questió s´adonés de l´acció, avui cometre una infidelitat és insultantment més senzill. Només cal asseure´s davant l´ordinador, connectar-se a una pàgina d´infidelitats i esperar que davant les pupil·les de l´usuari aparegui la foto d´un home/dona apetible. Llavors, només intercanviant un parell de correus en què s´acordi dia, lloc i hora, pot tenir lloc la trobada sexual.
Leli Camps, psicòloga clínica i cap de sector de la xarxa de Salut Mental de l´Institut d´Assistència Sanitària (IAS) al Gironès i Pla de l´Estany, afirma que d´infidelitats «n´hi ha hagut tota la vida, però actualment sí que moltes es fan a partir d´aquestes pàgines». En aquest sentit, Camps explica que en la gran majoria de casos la persona que comet la infidelitat ho fa en un context de crisi de parella, de malestar intern o de crisi econòmica. «Qui fa la infidelitat sovint és perquè hi ha alguna cosa de la seva vida en parella que no va bé, tot i que també hi ha casos en què la gent ho prova per curiositat», afirma aquesta psicòloga gironina.

divendres, 14 de novembre de 2014

Estrés laboral: 8 actitudes que dicen…”¡¡no puedo más!!”

NOPUEDOMAS
El estrés laboral y el desbordamiento por “no poder más” es algo que afecta no solo a tu ámbito profesional sino a tu situación personal, social familiar…por eso, muchas veces y aunque sea de manera inconsciente, tu actitud en el trabajo refleja tu grado de saturación y rechazo a tu situación laboral.
¿Alguna vez has soñado “despierto” y te has visto contestando a tu jefe con una carcajada sobre un asunto de suma importancia…? ¿O has pensado en apagar el despertador por última vez, porque ya no tienes que volver a la oficina nunca más…? Seguro que sí. Y lo más probable es que, sin  darte cuenta, estés actuando de este mismo modo en la vida real, aunque probablemente sea de manera más sutil…. A continuación te indico 8 actitudes muy comunes con las que sin querer y probablemente de forma inconsciente, estás transmitiendo que ya no puedes más, transmitiendo también a tu jefe o jefa lo mucho que te desagrada tu trabajo.

Compañeros tóxicos para la salud


«Una persona envidiosa es capaz de utilizar la insidia y la mentira en sus actuaciones. Nuestra respuesta y actitud debe ir encaminada a debilitar sus estrategias. El envidioso sólo se frena ante nuestra seguridad», admite Mª Jesús Álava Reyes, directora del centro de psicología Álava Reyes de Madrid y autora del libro Trabajar sin sufrir.

En algún momento de nuestra vida nos hemos cruzado, o si no seguramente lo hagamos, con gente tóxica por el camino. Personas que de algún modo ponen nuestro mundo patas arriba y provocan desajustes en nuestra salud física y mental. Pueden poner de los nervios, inducir ansiedad, irritabilidad, amainar incluso nuestra autoestima y, en el peor de los casos, contribuir o generar depresiones importantes. Estas relaciones tóxicas se dan no sólo en parejas sino también con amigos, compañeros de trabajo, o incluso con familiares. ¿Cómo debemos actuar con ellos?
Aprender a manejar determinadas situaciones y adoptar herramientas para poder enfrentarse cara a cara con algunas personas es crucial para salir ileso ante ciertos comportamientos. «Hay muchas bajas laborales inducidas por malas relaciones con los compañeros o incluso con el propio jefe», mantiene Mila Cahue, psicóloga del mismo centro.

dijous, 20 de març de 2014

Ansietat i depressió, un fracàs adaptatiu en situacions estressants


Quan ens centrem en l’àmbit de salut i malaltia, podem considerar l’estrès perllongat com un fracàs adaptatiu de la persona davant una determinada situació, generalment ambiental, que li provoca un excés d’activació orgànica i una gran ressonància emocional.
Qualsevol situació / demanda ambiental (ja sigui de l’àmbit laboral, social, familiar o personal) a les que ens enfrontem diàriament els individus, sol generar un seguit de reaccions adaptatives que impliquen unes activacions fisiològiques i emocionals determinades, amb l’únic objectiu de donar resposta, de fer front, a la demanda inicial.
 Davant d’aquestes situacions ambientals estressants amb les que ens trobem tant sovint, les persones posem en marxa un seguit de mecanismes cognitius i conductuals que ens ajuden a donar una resposta orgànica positiva, tant de caire fisiològic com emocional, que ens permet fer front a la situació. D’aquesta reacció en diem capacitat d’adaptació positiva.

dissabte, 7 de setembre de 2013

L'estrès post-vacacional. Què en sabem?

 El nomenat ESTRÈS POST-VACACIONAL no és mes que un procés de readaptació que permet a les persones d'afrontar novament les obligacions i responsabilitats (socials, laborals i familiars) que suposa un retorn la la nostra vida habitual després d'un espai de temps més relaxat i de cert "descontrol".

 Aquesta nominació no és un terme científic, sinó que sorgeix de l'àmbit popular, especialment utilitzat per la premsa i els mitjans de comunicació a finals d'agost i primers de septembre. Bona prova d'aquesta afirmació és la varietat de noms amb que es nomena el nostre funcionament psicosocial en aquesta època de l'any: Síndrome post-vacacional o Depressió post-vacacional.

 Aquests tipus de nominacions o classificacions són un reflex de la nostra societat més actual, que te especial predilecció en classificar-ho gairebé tot, no fos que alguna cosa se'ns escapés de les mans!!

 L'estrès o deixa de ser un procés normal en les persones, ja que hem d'adaptarnos a les demandes ambientals (familia, feina, escoles, economia, relacions socials, ...)


divendres, 16 d’agost de 2013

TDAH: Viviendo sin frenos (II parte)

¿Cuáles son los diferentes tipos de problemas en los niños con TDAH?

Los niños con TDAH experimentan problemas en tres campos:
1. Síntomas de disfunción ejecutiva: Previamente hemos definido los componentes de la disfunción ejecutiva en términos científicos. Ahora traduciremos estos problemas en síntomas de la vida real.
1.a. Síntomas clásicos del TDAH:
- Distracción -> Inadecuada inhibición de los estímulos externos.
- Impulsividad -> Inadecuada inhibición de los impulsos internos.
- Hiperactividad -> Liberar físicamente estos estímulos.
1.b. Otros síntomas de la disfunción ejecutiva:
Si no abordamos estos síntomas sólo estamos tratando la punta del iceberg.
- Actúan como polillas: Son atraídos por las luces más brillantes.
Autor: Dr. Roberto Rosler Médico Neurocirujano egresado con Diploma de Honor – Universidad de Buenos Aires.  Orador y tutor en Asociación Educar, una reconocida plataforma online dedicada a la neuropsicoeducación.  | On 12, ago 2013

diumenge, 17 de març de 2013

VIOLÈNCIA DE GÈNERE I ADDICCIÓ A LES DROGUES

Numerosos estudios han mostrado que el consumo abusivo de drogas –y, en particular, de alcohol– está relacionado con la violencia machista. 
La presente investigación ahonda en esta problemática, examinando 118 casos de violencia de pareja entre personas con adicciones –tóxicas o no– usuarias de centros de día. Un cribado inicial en estos dispositivos arrojaba ya un panorama sombrío, al detectar que el 64% de quienes acudían a ellos habían vivido violencia familiar o de pareja, y que un 53% de las víctimas habían sido maltratadas por su pareja. 
El análisis detallado de los casos de violencia machista permite a los autores identificar los perfiles sociodemográficos de perpetradores y víctimas, su consumo de drogas, el patrón habitual de las agresiones y sus consecuencias, así como la vulnerabilidad de las víctimas. 
El estudio confirma que el abuso de drogas propicia la violencia entre los agresores y aumenta la desprotección de las víctimas. Por ello, reclama mejores tratamientos que aborden tanto las relaciones de pareja como las toxicomanías.

Amor, P.J./ et al. Violencia de género y adicción a drogas en centros de día. Sevilla, Junta de Andalucía, 2010, 113 páginas. http://www.asecedi.org/httpdocs/violencia_de_genero_y_drogas.pdf

dijous, 28 de febrer de 2013

Adults amb TDA/H: Brillants i ambiciosos..., però víctimes d’un excessiu desgast mental!!


Quan associem les inicials TDA/H a un adult estem parlant d’un trastorn crònic amb un clar historial d’alteracions simptomàtiques en diversos àmbits de la seva vida, que es remunten a la infància i que li provoquen molta infelicitat i malestar.

Les persones adultes que abans o després acaben sent diagnosticades de Trastorn per Dèficit d’Atenció, amb o sense Hiperactivitat (TDA/H), no es caracteritzen únicament per una excessiva activitat motora o per un baix rendiment cognitiu, sinó que és molt habitual que arribin a la consulta del psicòleg o psiquiatra per motius tant diversos com ludopaties, addiccions, depressions, ansietat, crisis de pànic, trastorns dissocials o conductes obsessiu-compulsives.

Són persones que fan uns grans esforços per arribar als objectius professionals i acadèmics previstos, encara que amb uns resultats inferiors als esperats en persones amb similars capacitats. Massa vegades observem que s’ensorren en una depressió, causada per la frustració que els envaeix quan se n’adonen que els ha estat impossible d’assolir coses que haurien d’haver aconseguit!!.

Els estudis duts a terme en aquest camp han posat de manifest que les persones adultes amb TDA/H solen presentar un menor rendiment acadèmic, tenen dificultats a la feina i els costa mantenir el lloc de treball, condueixen de forma perillosa, tenen problemes per acabar les tasques, són bastant desordenats i tenen poca autodisciplina, no són constants amb les metes i objectius que prèviament s’han proposat, la seva autoestima és baixa, tenen oblits i despistes freqüents, els costa molt de concentrar-se, tenen dificultats amb el maneig de les amistats, presenten conflictes en les relacions de parella,...

Per a diagnosticar aquest trastorn a un adult és imprescindible que es donin dues premisses alhora: a) que aquest trastorn ja estigués present des de la infància, i b) que en l’actualitat es doni un focus d’alteració/deteriorament, clínicament significatiu, en més d’una àrea important de la seva vida: a nivell social, professional, acadèmic o personal.

El procés diagnòstic que portem a terme des del nostre centre és un repte important per a les persones amb un més que probable TDA/H: es duen a terme un seguit d’entrevistes clíniques que ens permeten obtenir una acurada història clínica; s’administren diversos tests que ens ajuden a detectar la severitat i freqüència de la simptomatologia actual i determinar-ne l’impacte i repercussió que tenen aquestes en la seva vida, tant pel que fa a les relacions personals com socials, familiars i professionals. Finalment, i no menys important, fem una exploració neuropsicològica de caràcter global, que ens permet establir el perfil cognitiu, atencional i mnemònic de cada persona, alhora que delimitem els més que possibles dèficits dels pacients avaluats.

Creiem que és vital el diagnòstic i tractament del TDA/H, com a trastorn primari que és, per a permetre que les persones que el pateixen puguin resoldre de forma molt més ràpida i satisfactòria la resta de trastorns secundaris que els envaeixen.



dilluns, 25 de febrer de 2013

TDAH en el adulto


En demasiadas ocasiones nos encontramos con personas que, a medida que avanzan en la vida, se les incrementan las dificultades para mantener la atención, se distraen fácilmente, les cuesta escuchar o seguir las instrucciones de los demás, intentan aplazar las tareas para después o les cuesta terminar las que empiezan,…
Pueden ser descuidados y desorganizados, con dificultades para manejar/controlar el tiempo, suelen dejar de hacer cosas o retrasarlas excesivamente, tienen poca tolerancia a la frustración, padecen problemas de insomnio o somnolencia diurna, están faltos de motivación,… ¿Observas estos síntomas en tu pareja?, ¿te parece que estemos describiendo a un conocido o familiar?, ¿eres tú quien se queja habitualmente de ello?

Muchos adultos padecen el Trastorno por déficit de atención/hiperactividad del adulto (TDAH del adulto) y no se dan cuenta. ¿Porqué? Porque muchas veces sus síntomas se confunden con los de vivir con estrés.

Ello les ha provocado que vivan rodeados de sentimientos subjetivos de inquietud y angustia, hiperactividad verbal (suelen hablar mucho o interrumpir a los demás mientras están hablando), además de acumular problemas de autoestima, relaciones personales y sociales poco adaptadas, bajo rendimiento laboral y académico (y si no mucho mayor esfuerzo en conseguir los mismos resultados que otros).

Otros problemas asociados (comórbidos) al TDAH como ansiedad, depresión, dificultades de concentración o aprendizaje, consumos de alcohol o drogas,… son los que generalmente llevan a los adultos a la consulta del psicólogo.


Si es así puedes ponerte en contacto conmigo para una completa evaluación diagnóstica, tanto de los síntomas asociados como de otras conductas alteradas, para valorar las repercusiones negativas que puedan tener en tu vida.
¡¡¡Una intervención psicosocial te ayudará a reconducir estos problemas,
 incrementando tu Bienestar!!!


dijous, 6 de desembre de 2012

Diferencias de personalidad entre adictos a sustancias y población general. Estudio con el TCI-R de casos clínicos con controles emparejados


...si controlamos variables como el sexo, la edad o el nivel de estudios, las únicas diferencias significativas entre adictos y no adictos se circunscriben a dos rasgos: la Búsqueda de Novedad y la Autodirección. Estas diferencias podrían no ser previas, sino consecutivas al uso repetido de las sustancias, lo que reflejaría más el efecto de las drogas sobre los sustratos neuropsicológicos de la conducta que predisposiciones a la adicción.


Eduardo José Pedrero Pérez, Gloria Rojo Mota


Resumen
Explorar diferencias en rasgos de personalidad entre sujetos adictos a sustancias en tratamiento y sujetos de población general emparejados en las variables: sexo, edad y nivel de estudios. Material y método: Se obtuvo por muestreo consecutivo una muestra de sujetos que inician tratamiento por abuso/ dependencia de sustancias en un centro público (CAD 4). Mediante la técnica de "bola de nieve" se obtuvo una muestra de población general. Se consideraron únicamente las parejas (un sujeto de cada muestra) que presentan la misma edad, el mismo sexo y el mismo nivel de estudios. De este modo se obtuvieron 55 parejas. Se utilizó el TCI-R de Cloninger y se compararon los resultados globales, cruzando las diversas variables. Resultados: Solo aparecieron diferencias significativas y consistentes en dos rasgos: Búsqueda de Novedad, mayor en adictos, y Autodirección, mayor en población general. Conclusiones: Los datos sugieren que las diferencias observadas no son previas, sino consecutivas al consumo, pareciendo que son los efectos de las sustancias y las condiciones psicosociales asociadas al consumo las que exacerban o impiden el desarrollo de los rasgos. Se relacionan los hallazgos con estudios que vinculan estas variables con funciones neuropsicológicas y se propone la inclusión de esta perspectiva neuropsicológica en la evaluación y tratamiento de los trastornos adictivos.

Adicciones: Revista de socidrogalcohol, ISSN 0214-4840, Vol. 20, Nº. 3, 2008 , págs. 251-261
http://www.adicciones.es/files/pedrero%20(TCI-R).pdf

dimecres, 14 de novembre de 2012

Estudi sobre el vincle (apego) dels nens, en edat preescolar, amb la mare i el risc que això suposa en la seva adaptació al Jardí de la Infància: Poden els mestres notar-ne la diferència?


En aquest estudi s'aborden dos problemes en base a la Teoria del Vincle (apego):
Primerament s'ha investigat si una relació propera entre nens i mestres pot protegir als infants que no estan ben vinculats a les seves mares de resultats negatius, especialment en comportaments agressius. I per altre banda es va avaluar si la sensibilitat dels mestres pot protegir als infants amb un vincle segur, respecte d'altres relacions més fredes d'aquests mestres amb els seus alumnes.
Es va fer servir una mostra de 127 nens, i es va observar els vincles entre mares i nens de pre-escolar. A Kindergarten es va observar la sensibilitat dels mestres, la relació propera entre nens i mestres, i les conductes agressivesn qualificades pels mateixos professors.
Els resultats de l'anàlisi multinivell de la regressió geràrquica va mostrar per primera vegada que amb una bona relació propera entre mestres i alumnes, els infants amb un vincle menys segur presenten menys risc de comportaments agressius.
I per altre banda es va trobar que amb els mestres que tenen una alta sensibilitat, hi ha menys risc que els nens amb un vincle menys segur desenvolupin males relacions amb aquests professors.
Buyse, E., Verschueren, K. and Doumen, S. (2011), Preschoolers' attachment to Mother and Risk for Adjustment Problems in Kindergarten: Can Teachers Make a Difference?. Social Development, 20: 33–50. doi: 10.1111/j.1467-9507.2009.00555.x  Preschoolers' Attachment to Mother and Risk for Adjustment Problems: Can Teachers Make a Difference?

dijous, 18 d’octubre de 2012

Estrategias para el tratamiento de pacientes adictos a drogas

Dres. Di Clemente C, Scott C
SIIC
NIDA Research Monograph Index 165131-156, 1997

Existen numerosas estrategias para el tratamiento de los pacientes con trastornos relacionados con el abuso de sustancias. En estos casos, el desafío se asocia con el logro de un buen nivel de cumplimiento terapéutico.


Introducción y objetivos
Existen numerosas estrategias para el tratamiento de los pacientes con trastornos relacionados con el abuso de sustancias. En estos casos, el desafío se asocia con el logro de un buen nivel de cumplimiento terapéutico. De hecho, la falta de cumplimiento y el éxito a largo plazo son cuestiones críticas relacionadas con el tratamiento de los pacientes que consumen sustancias. A pesar de la existencia de numerosas estrategias para aumentar el compromiso de los pacientes con el tratamiento, la información sobre su utilidad es limitada.

Los autores del presente estudio brindaron información destinada a la comprensión del cumplimiento y el compromiso terapéutico de los pacientes con trastornos por abuso de sustancias. También se evaluó la eficacia de estrategias destinadas a mejorar el reclutamiento, la retención y la participación de los pacientes en los programas terapéuticos. Se prestó especial atención al proceso de cambio conductual relacionado con el tratamiento y su importancia respecto del cumplimiento y la participación de los pacientes.

Incidencia del abuso físico y sexual en el resultado del tratamiento de las adicciones

Dres. Rosen CS, Ouimette PC, Sheikh JI, Gregg JA, Moos RH
Fundación ACTA - Abril 2003, nro. 1
J Stud Alcohol. 2002 Nov;63(6):683-7.

El haber padecido abuso físico y sexual está asociado con disfunciones más severas al iniciar tratamientos.


Según varios estudios realizados con anterioridad al que presentan Rosen y cols. , la mayoría de las mujeres y un número significativo de los hombres que acuden a tratamientos por trastornos de abuso de sustancias, son supervivientes de abuso ya sea físico o sexual. Entre estos pacientes, el abuso padecido está asociado a problemas de relación interpersonal más graves, y tasas más altas de comorbilidad con otros trastornos. El trastorno por estrés postraumático (TEPT), una consecuencia potencial de tales abusos, predice respuestas más débiles al tratamiento de las adicciones. Sin embargo, no han sido investigados hasta el momento los modos en que la historia de abuso físico o sexual de los pacientes con trastorno por abuso de sustancias afecta los resultados de los tratamientos de esas adicciones.
Método:
 La población estudiada estuvo constituida por 20.611 pacientes pertenecientes a un programa para veteranos (Department of Veterans Affairs (VA) Outcomes Monitoring Project): 19.989 hombres y 622 mujeres, evaluados entre octubre de 1996 y octubre de 1997 con el instrumento Addiction Severity Index (ASI). Los datos demográficos mostraron una mayoría de población blanca, la mitad de los pacientes estaban separados o divorciados, todos habían sido diagnosticados con un trastorno por abuso de sustancias y dos tercios tenían diagnóstico de abuso tanto de drogas como de alcohol. También se halló comorbilidad psiquiátrica en dos tercios de los pacientes, que incluyó un cuarto de pacientes con TEPT. En la entrevista inicial casi el 30% de los hombres refirió una historia de abuso físico o sexual. Las tasas de abuso fueron mucho mayores en las mujeres (71%).
La evaluación con el ASI se efectuó al inicio del estudio y 12 meses después. Se analizaron los resultados con instrumentos estadísticos complejos y confiables (series de análisis de regresión múltiple), que evaluaron si el abuso físico o sexual referido por el paciente moderaba los efectos del tratamiento, su duración (meses de tratamiento) e intensidad (frecuencia mensual de los encuentros terapéuticos).  Estos análisis permitieron comparar abusados y no abusados en relación al resultado de los tratamientos.
Resultados:
El abuso físico o sexual sufrido en el curso de la vida predijo peores respuestas en las seis primeras áreas de las siete consideradas en el ASI (alcohol, drogas, médica, legal, familiar, empleo). Los pacientes de ambos sexos se vieron igualmente afectados por su historia de abuso en relación a que mostraron peores resultados ante los abordajes terapéuticos. No obstante, también hallaron que una mayor duración de los tratamientos junto con una mayor intensidad favorecieron resultados positivos en todos los pacientes, aunque de modo algo menor en los pacientes con historia de abuso.
Los investigadores consideran que dado que los pacientes abusados presentan más problemas psiquiátricos, sería éste un factor que contribuye a que sean más resistentes a los tratamientos, sumado a las dificultades en los vínculos interpersonales derivados de su historia de abuso, que dificulta el establecimiento de la alianza terapéutica. En este sentido, el aumento de la frecuencia de los contactos podría facilitarla y favorecerla, y recomiendan prolongar e intensificar los tratamientos en esos pacientes.

Síntesis y traducción:  Lic. Alicia Kasulin, editora responsable de IntraMed en la especialidad de Psiquiatría http://www.intramed.net/contenidover.asp?contenidoID=24868