Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Estat d'ànim. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Estat d'ànim. Mostrar tots els missatges

diumenge, 25 de setembre de 2016

Recomendaciones preventivas y manejo del comportamiento suicida en España

El suicidio es un problema importante de salud pública que constituye una de las principales causas de años de vida perdidos por enfermedad y la tercera causa de mortalidad en adultos jóvenes. En este trabajo se resume la revisión de la evidencia disponible sobre la magnitud e impacto epidemiológico de la conducta suicida, los factores de riesgo y factores protectores, los instrumentos de evaluación del riesgo de conducta suicida, los protocolos preventivos existentes a nivel internacional y local, las intervenciones preventivo-educativas a nivel de los profesionales de la salud, y las posibles intervenciones sobre poblaciones de riesgo.De esta revisión un amplio grupo de psiquiatras expertos sintetizó y consensuó un conjunto de recomendaciones sobre el impacto, la prevención y el manejo de la conducta suicida.
Las recomendaciones sobre la prevención y el manejo del comportamiento suicida fueron resumidas en las diez conclusiones que se presentan en este trabajo.

Llegeix l'article sencer  Rev Psiquiatr Salud Ment (Barc.). 2012;5(1):8---23

dijous, 5 de maig de 2016

Els Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA)

Els TCA (trastorns de la Conducta Alimentària) solen ser determinats per factors socioculturals (pressió pel culte al cos prim com a símbol d’èxit i bellesa), familiars (clima tens, distant, poc afectuós, sobre protector, amb poca comunicació, altes expectatives familiars, preocupacions excessives pel pes,...), personals (por a la maduresa, perfeccionisme, autocontrol, baixa autoestima i insatisfacció corporal), i per factors de biologia-genètica, a més de factors ambientals no compartits.
Altres vegades, patir certes situacions estressants poden precipitar el trastorn: abusos físics o psicològics, pèrdua d’algun familiar proper, separació o divorci, canvis de residència, dificultats d’adaptació, exàmens, comentaris i pressió per aprimar-se, dietes baixes en calories, l’assumpció de l’estereotip social i cultural,...
Les conseqüències físiques, psicològiques i socials dels TCA són factors perpetuadors del trastorn i potenciadors dels factors de predisposició (sexe femení, tipus de personalitat, tipus de família i entorn cultural) i precipitants (insatisfacció del pes corporal i de la silueta del propi cos). Un cop s’ha entrat en el problema del TCA, les mateixes conseqüències el mantenen i l’agreugen (la pròpia desnutrició, l’aïllament social i els problemes d’estat d’ànim).
Les persones amb TCA adopten conductes alimentàries anòmales com a resposta a la seva insatisfacció amb la pròpia imatge corporal. És freqüent que tinguin pensaments distorsionats al voltant dels seu pes (sentiments d’inferioritat davant dels altres, pensen que la seva imatge física fa que els altres no els apreciïn suficientment,...) i la seva salut (la grassa del menjar és perjudicial, ser prim és saludable, fer dieta és una activitat saludable,...). A part de problemes nutricionals, físics, psicològics i socials, aquestes persones amb TCA solen acabar posant en risc la seva pròpia vida.
L’anorèxia nerviosa (AN) es caracteritza per una pèrdua de pes d’entre un 10 i un 25% del pes corporal acompanyat d’una por exagerada a engreixar-se degut a una distorsió de la pròpia imatge corporal (es veuen i se senten gordes quan no ho estan). Es neguen a mantenir el seu pes entre els límits d’una normalitat, cosa per la que acaben imposant-se dietes restrictives que fan aprimar-se. La valoració pròpia que fan aquestes persones ve determinada, bàsicament, pel seu cos i la seva silueta. Solen ser perfeccionistes i amb baixa autoestima, i les acompanyen la depressió i pensaments obsessius.
La bulímia nerviosa (BN) so presentar-se mitjançant episodis d’ingesta exagerada de menjar (afartaments) seguits d’activitats que els permetin mantenir el seu pes. Aquesta conducta sol dominar el dia a dia de la seva vida i dificultar la seva interacció en les relacions social. Sovint amaguen aquest comportament, i el seu estat d’ànim i salut mental venen determinats pels temors a engreixar-se i el descontrol alimentari, cosa que els sol acabar portant a conviure sovint amb processos depressius.
La comorbiditat entre aquests trastorns és una cosa freqüent, ja siguin de caire mental com orgànic:
-          Trastorns relacionats amb substàncies (Especialment en la bulímia nerviosa -BN): Inicialment l’ús d’estimulants (amfetamines i cocaïna) es relaciona amb els intents de reducció de la gana, i més tard amb la impulsivitat en la BN.
-          Trastorns d’Ansietat (fòbies a determinats aliments, fòbies socials,...): A vegades predisposa i altres és una entitat comòrbida.
-          Trastorn obsessiu compulsiu (TOC) de la personalitat, especialment en l’anorèxia nerviosa (AN): Persones rígides, estrictes, ordenades, responsables, constants, intransigents i poc tolerants.
-          Trastorns de l’estat d’ànim. A vegades predisposa i altres és una entitat comòrbida.
-          Trastorn del control d’impulsos
-          Diabetis Melitus
-          Síndromes de mala absorció: Tant les intoleràncies al gluten com a la lactosa ´son factors de risc en persones amb TCA.
-          Problemes amb la Tiroides
Els programes de treball que científicament han demostrat un millor resultat han estat els programes selectius, interactius i duts a terme per professionals, dirigits específicament a dones majors de 15 anys i que els continguts aporten mesures per l’acceptació corporal, tècniques d’inducció i dissonància i períodes de seguiment curts.
S’ha de tenir especialment en compte la falta de consciència de la malaltia, la tendència a negar el trastorn o l’escassa motivació al canvi.
El treball psicològic es basa en implantar uns clars objectius durant el tractament i aconseguir canvis duradors dels pensaments distorsionats i les emocions negatives (relacionades amb el pes, la silueta i el tamany corporal) del propi sistema de valors que ens permetin tornar a reconstruir o recuperar una identitat pròpia centrada en el benestar personal, en sentir-se be amb una mateixa i en l’acceptació i afrontament dels reptes i problemes vitals:
1.       Restaurar el pes a un nivell saludable pels pacients (en dones fins que la menstruació i ovulació siguin normals; en homes fins que els nivells hormonals i els desitjos sexuals siguin normals).
2.       Tractar les complicacions físiques que puguin haver aparegut durant l’etapa de pèrdua de pes.
3.       Incrementar la motivació dels pacients per tal que sigui un col·laborador actiu en la teràpia i patrons alimentaris.
4.       Proporcionar patrons alimentaris i nutricionals sans als afectats.
5.       Modificar els pensaments, actituds i sentiments inadequats.
6.       Tractar els trastorns psiquiàtrics associats, especialment les alteracions de l’estat d’ànim, la baixa autoestima i els patrons de conducta desadaptativa.
7.       Aconseguir el recolzament familiar i, si és necessari, proporcionar-los assessorament i psicoteràpia quan sigui necessari.
8.       Prevenció de les recaigudes.
El treball psicoterapèutic ha d’aportar una combinació de mesures cognitives i conductuals per afavorir la reestructuració cognitiva, el manteniment dels hàbits alimentaris adequats i promoure estratègies eficients d’afrontament del dia a dia.

Una intervenció adequada dels tractaments en TCA ha de tenir un seguiment de fins a 6 anys per comprovar-ne l’èxit del mateix, doncs entre el segon i sisè any, després del tractament rehabilitador nutricional i psicològic inicial, és quan la direcció dels resultats es consolida en l’èxit o el fracàs d’aquest treball terapèutic.

dissabte, 2 de gener de 2016

Recursos en la prevención del suicidio (editado por la OMS)

Instrumentos dirigidos a grupos específicos sociales y profesionales particularmente relevantes para la prevención del suicidio.


Debido a que es un problema grave de Salud Pública, el suicidio requiere nuestra atención, pero desgraciadamente su prevención y control no son tarea fácil. La investigación más reciente señala que la prevención del suicidio si bien es posible, comprende una serie de actividades que van desde la provisión de las mejores condiciones posibles para la educación de los jóvenes y los niños, el tratamiento eficaz de los trastornos mentales, hasta el control medioambiental de los factores de riesgo.
La difusión apropiada de la información y una campaña de sensibilización del problema son elementos esenciales para el éxito de los programas de revención. Estos documentos han sido preparados como parte de la iniciativa nundial de la OMS para la prevención del suicidio (SUPRE).

Depresión Post-Parto. Puede pasar fácilmente desapercibida. Hay que estar alerta


depre_post_interior
Una mujer de 26 años de edad visitó a su médico seis semanas después del nacimiento de su primer bebé para su examen postnatal. Inicialmente menciona sólo algunos problemas con la lactancia materna, pero pronto se hizo evidente que su estado de ánimo estaba bajo  y comentó que tenía una dificultad de socialización. Ella minimizaba sus síntomas, sin embargo, alegaba que acababa de tener un toque de “baby blues” (trastorno menor del humor del puerperio), y que era reacia a hablar de cómo se sentía. Interrogada con mayor profundidad admitió que se sentía abrumada, preocupada por el bebé y culpable por no ser una buena madre.



¿Qué es la depresión posparto?
Muchas mujeres experimentan síntomas de baja del estado de ánimo que se desarrollan dos o tres días después del nacimiento, el pico es en el quinto día, y se resuelven en dos semanas. Sin embargo, los episodios de depresión postnatal más sustancial también son comunes y pueden causar considerables trastornos a la mujer y a su familia. La forma más grave del trastorno del estado de ánimo posparto (o puerperal) consiste en la aparición aguda de una psicosis maníaca, mixta o depresiva en el período inmediatamente posterior al parto.
¿Qué tan común es la depresión posparto?
La tristeza postparto, o melancolía de la maternidad, es una condición transitoria que afecta a un 30-80% de las mujeres después del parto.
La prevalencia general de los síntomas depresivos postparto clínicamente significativos se estima entre el 7% y 19%.1 En torno a una tercera parte de la “depresión posparto” comienza en el embarazo y alrededor de una cuarta parte empieza antes embarazo.2

divendres, 10 d’abril de 2015

El TDAH i les EMOCIONS

No tots els professionals que treballem en el TDAH entenen que les emocions, i la intensitat d’aquestes, és un factor determinant en les persones que pateixen de TDAH.

Com que els criteris diagnòstics ni tant sols parlen d’aquest símptoma, no es te present, tot i que les darreres investigacions han demostrat que els afectats de TDAH són persones que toleren molt pitjor la frustració, són més impacients, tenen mal geni per coses insignificants, s’exciten molt més que la resta de persones, s’enutgen molt fàcilment, encara que al poc temps els hagi passat, i pateixen molta més ansietat que altres grups de control.

Els estudis més recents posen de relleu que podria ser degut a una menor connectivitat de les xarxes cerebrals que transporten la informació relacionada amb les emocions. Una alteració en la memòria del treball pot provocar que qualsevol emoció momentània es torni molt intensa en determinats moments. També pot donar-se la vessant contrària, que en determinats moments ens doni la sensació que aquesta persona sembli insensible o sigui força inconscient amb les emocions dels altres. Hem de tenir presents que una bona memòria de treball ens aporta l’energia emocional necessària per organitzar-nos, mantenir l’enfocament atencional i de seguiment, alhora que a autoregular-nos.

Hi ha moments que aquesta intensitat emocional provoca una mena de col·lapse informatiu en el cervell de la persona amb TDAH, provocant el desplaçament d’altre informació que a qualsevol altre persona l’ajudaria a modular la seva ira i a regular el seu comportament.

La dificultat d’atenció d’una persona amb TDAH pot acabar provocant una irritabilitat intensa en ells, degut a l’extrema sensibilitat que tenen a la desaprovació social. Molts d’ells tenen terror a ser mal vistos” per l’entorn que els envolta, i això fa que un petit canvi en les seves expectatives, provocat per una lleugera incertesa o un simple comentari aliè, comportarà una reacció emocional molt més intensa del que seria habitual en qualsevol persona.

La intolerància emocional que pateixen molts TDAH, especialment quan aquestes emocions són doloroses, fa que acabin atrapats en patrons de comportament inusuals i a vegades destructius per a ells mateixos.

Una reacció habitual als estressors socials i ambientals que envolten als TDAH és el pànic. Això sol ser degut a una mala regulació emocional d’aquestes persones, que els és molt difícil diferenciar entre amenaces perilloses i problemes lleus.

Moltes persones que pateixen distímia, depressió o tristesa és degut a un TDAH no tractat, ja que moltes de les causes de la manca d’energia o baixa autoestima diària són degudes a la sensació anímica de frustració, fracàs i retroalimentació negativa; que amb un adequat tractament psicològic tindria una solució eficient.

Un dels símptomes habituals en les persones que pateixen TDAH és la necessitat d’una gratificació immediata, cosa la qual els dificulta mantenir un esforç sostingut en qualsevol tasca. Això és degut a una mala gestió emocional (només posen interès en la recompensa immediata), ja que quan una persona està emocionalment equilibrada, aquesta mateixa emoció la motiva a participar o evitar qualsevol acció amb recompensa a llarg termini.

El treball adequat i continuat, mitjançant una teràpia psicològica, pot ajudar les persones amb TDAH a tenir una adequat maneig de les pors i la baixa autoestima, alhora que superar els problemes amb una senzilla organització per a completar les tasques, per avorrides que aquestes siguin.



Basat en l'article "Why We Feel So Intensely: Understanding ADHD Emotions. Anger, outbursts, anxiety, irritability, impatience: more than most people, ADHDers can be driven by emotions" de Thomas E. Brown, autor de “Smart but Stuck: Emotions in Teens and Adults with ADHD”.

dijous, 19 de març de 2015

APRENDER DE LA PÉRDIDA. Una guía para afrontar el duelo.



¿Cuándo debería buscar ayuda? 
Robert A. Neimeyer.

 Aunque el dolor, la soledad y los trastornos que acompañan al duelo no tienen nada de “anormal”, hay algunos síntomas que deberían hacer que acudiéramos a un profesional o a alguna persona de nuestro entorno que pueda ayudarnos: médicos, guías espirituales, responsables de grupos de apoyo o profesionales de la salud mental. Aunque cada persona debe tomar esta decisión libremente, debe
plantearse seriamente hablar con alguien sobre su duelo si presenta alguno de los siguientes síntomas:

•  Intensos sentimientos de culpa, provocados por cosas diferentes a las que hizo o dejó de hacer en el momento de la muerte de su ser querido.
•  Pensamientos de suicidio que van más allá del deseo pasivo de “estar muerto” o de poder reunirse con su ser querido.
•  Desesperación extrema; la sensación de que por mucho que lo intente nunca va a poder recuperar una vida que valga la pena viva.
•  Inquietud o depresión prolongadas, la sensación de estar “atrapado” o “ralentizado” mantenida a lo
largo de períodos de varios meses de duración.
•  Síntomas físicos, como la sensación de tener un cuchillo, clavado en el pecho o una pérdida
sustancial de peso, que pueden representar una amenaza para su bienestar físico.
•  Ira incontrolada, que hace que sus amigos y seres queridos se distancien o que le lleva “a planear
venganza” de su pérdida.
•  Dificultades continuadas de funcionamiento que se ponen de manifiesto en su incapacidad para
conservar su trabajo o realizar las tareas domésticas necesarias para la vida cotidiana.
•  Abuso de sustancias, confiando demasiado en las drogas o el alcohol para desterrar el dolor de la
pérdida.

Aunque cualquiera de estos síntomas puede ser una característica de un proceso normal de duelo, su
presencia continuada debe ser causa de preocupación y merece la atención de una persona que vaya más allá de las figuras de apoyo informal que suelen estar presentes en la vida de cada individuo.



dimarts, 6 de gener de 2015

El ejercicio físico incrementa la resistencia al estrés inducido por la depresión


Figura miniatura fx1

Resumen

La depresión es una condición debilitante con un profundo impacto en la calidad de vida de millones de personas en todo el mundo. El ejercicio físico se utiliza como una estrategia de tratamiento para muchos pacientes, pero los mecanismos que subyacen a sus efectos beneficiosos siguen siendo desconocidos. Aquí se describe un mecanismo por el cual el músculo esquelético PGC-1α1 inducida por el entrenamiento físico cambia el metabolismo quinurenina y protege de la depresión inducida por el estrés. La activación de la vía / δ PGC-1α1-PPAR aumenta la expresión de músculo esquelético de las aminotransferasas quinurenina, mejorando así la conversión de quinurenina en ácido quinurénico, un metabolito incapaces de cruzar la barrera sangre-cerebro. Reducir quinurenina plasma protege al cerebro de los cambios inducidos por el estrés asociados con la depresión y hace esquelético-muscular específica PGC-1α1 ratones transgénicos resistentes a la depresión inducida por el estrés crónico leve o administración directa quinurenina. Este estudio abre vías terapéuticas para el tratamiento de la depresión por la orientación del eje de PGC-1α1-PPAR en el músculo esquelético, sin la necesidad de cruzar la barrera sangre-cerebro.

Reflejos

  •  ratones transgénicos músculo-PGC-1α1 esqueléticos son resistentes a la depresión inducida por el estrés
  •  PGC-1α1 induce esquelético aminotransferasa quinurenina muscular (KAT) expresión
  •  El músculo esquelético PGC-1α1 controla plasma y cerebro quinurenina equilibrio ácido / quinurénico
  •  El ejercicio físico activa PGC-1α1: PPAR / δ: KAT en el ratón y el músculo esquelético humano


Leandro Z. Agudelo, Teresa Femenía et al

divendres, 14 de novembre de 2014

Estrés laboral: 8 actitudes que dicen…”¡¡no puedo más!!”

NOPUEDOMAS
El estrés laboral y el desbordamiento por “no poder más” es algo que afecta no solo a tu ámbito profesional sino a tu situación personal, social familiar…por eso, muchas veces y aunque sea de manera inconsciente, tu actitud en el trabajo refleja tu grado de saturación y rechazo a tu situación laboral.
¿Alguna vez has soñado “despierto” y te has visto contestando a tu jefe con una carcajada sobre un asunto de suma importancia…? ¿O has pensado en apagar el despertador por última vez, porque ya no tienes que volver a la oficina nunca más…? Seguro que sí. Y lo más probable es que, sin  darte cuenta, estés actuando de este mismo modo en la vida real, aunque probablemente sea de manera más sutil…. A continuación te indico 8 actitudes muy comunes con las que sin querer y probablemente de forma inconsciente, estás transmitiendo que ya no puedes más, transmitiendo también a tu jefe o jefa lo mucho que te desagrada tu trabajo.

dijous, 20 de març de 2014

Ansietat i depressió, un fracàs adaptatiu en situacions estressants


Quan ens centrem en l’àmbit de salut i malaltia, podem considerar l’estrès perllongat com un fracàs adaptatiu de la persona davant una determinada situació, generalment ambiental, que li provoca un excés d’activació orgànica i una gran ressonància emocional.
Qualsevol situació / demanda ambiental (ja sigui de l’àmbit laboral, social, familiar o personal) a les que ens enfrontem diàriament els individus, sol generar un seguit de reaccions adaptatives que impliquen unes activacions fisiològiques i emocionals determinades, amb l’únic objectiu de donar resposta, de fer front, a la demanda inicial.
 Davant d’aquestes situacions ambientals estressants amb les que ens trobem tant sovint, les persones posem en marxa un seguit de mecanismes cognitius i conductuals que ens ajuden a donar una resposta orgànica positiva, tant de caire fisiològic com emocional, que ens permet fer front a la situació. D’aquesta reacció en diem capacitat d’adaptació positiva.

dilluns, 27 de gener de 2014

El procés de DOL


EL PROCÉS DE DOL
Pensar de tant en tant en la mort és una forma molt natural de fer, quan algú proper a nosaltres pateix una malaltia terminal i s'acosta el moment de la seva pèrdua, per tal que aquesta no ens agafi per sorpresa.

En aquest primer estadi de reconeixement de la proximitat del final d’una vida és important que siguem capaços de fer-li notar a aquesta persona la nostra proximitat, el nostre carinyo i la nostra comprensió del darrer procés vital per el qual està passant.
Quan finalment acabi marxant-se, haurem de ser forts i estar preparats per portar aquesta pèrdua de la millor manera possible, ja que hem de tenir present que això ens provocarà un necessari procés d’adaptació que el nomenem “DOL”. 

dissabte, 7 de setembre de 2013

L'estrès post-vacacional. Què en sabem?

 El nomenat ESTRÈS POST-VACACIONAL no és mes que un procés de readaptació que permet a les persones d'afrontar novament les obligacions i responsabilitats (socials, laborals i familiars) que suposa un retorn la la nostra vida habitual després d'un espai de temps més relaxat i de cert "descontrol".

 Aquesta nominació no és un terme científic, sinó que sorgeix de l'àmbit popular, especialment utilitzat per la premsa i els mitjans de comunicació a finals d'agost i primers de septembre. Bona prova d'aquesta afirmació és la varietat de noms amb que es nomena el nostre funcionament psicosocial en aquesta època de l'any: Síndrome post-vacacional o Depressió post-vacacional.

 Aquests tipus de nominacions o classificacions són un reflex de la nostra societat més actual, que te especial predilecció en classificar-ho gairebé tot, no fos que alguna cosa se'ns escapés de les mans!!

 L'estrès o deixa de ser un procés normal en les persones, ja que hem d'adaptarnos a les demandes ambientals (familia, feina, escoles, economia, relacions socials, ...)


diumenge, 17 de març de 2013

PROBLEMES PSIQUIÀTRICS I ESDEVENIMENTS VITALS ESTRESSANTS EN PERSONES ADULTES AMB SIMPTOMATOLOGIA DE TDA/H


Coexistencia problemas psiquiátricos y acontecimientos vitales estresantes en los adultos con síntomas de TDAH

Abstracto

Objetivo :. Explorar las asociaciones de los subtipos de TDAH en adultos con otros problemas psiquiátricos, los acontecimientos estresantes de la vida y las diferencias sexuales 
Método : La odds ratio se calcularon utilizando la información de 17.899 participantes de una encuesta basada en la población de gemelos adultos nacidos en Suecia entre 1959 y 1985. 
Resultados : Los síntomas de trastorno por déficit de atención con hiperactividad (TDAH) se asociaron a un mayor riesgo de síntomas de (odds ratio [intervalo de confianza del 95%]): trastorno de ansiedad generalizada (5,6 [4,3; 6,5]), depresión mayor (2,8 [ 2,4; 3,2]), trastorno bipolar (8,0 [5,1; 12,6]), trastorno obsesivo-compulsivo (3,9 [3,1; 4,9]), y dependencia del alcohol (2,6 [2,2; 3,1]). Se encontró que los síntomas de TDAH se asocian con un mayor riesgo de acontecimientos estresantes de la vida (1,8 [1,3; 2,4]). No hubo diferencias significativas en la comorbilidad que se observó entre sexos. 
Conclusión : Tanto las mujeres como los hombres con TDAH tienen un riesgo mayor para los síntomas de otros trastornos psiquiátricos. También corren un mayor riesgo de eventos estresantes de la vida.

Bettina Friedrichs, MD, Department of Women’s and Children’s Health, Child and Adolescent Psychiatric Unit, Astrid Lindgren Children’s Hospital, Karolinska Institutet, SE-17176, Stockholm, Sweden. Journal of Attention Disorders January 2012 16: 13-22, first published on August 4, 2010. http://jad.sagepub.com/content/16/1/13.abstract 

dissabte, 16 de març de 2013

Algunes dades sobre la salut mental als EEUU


Existeixen dades similars del nostre país?, les coneixem?...

·         Les malalties mentals s’associen a una major incidència de malalties cròniques com poden ser: malalties cardiovasculars, diabetis, obesitat, asma, epilèpsia i càncer.
·         La malaltia mental s’associa amb una menor cerca d’atenció mèdica, amb la reducció de l’adherència a les teràpies de tractament en malalties cròniques i a un major risc d’obtenir resultats adversos en diferents àmbits de la salut.
·         Moltes d’aquestes persones pateixen més d’un trastorn mental, en un moment donat. Gairebé la meitat (45%) d’aquesta població amb problemes de salut mental compleixen els criteris de dos o més trastorns alhora, així com una elevada  i severa comorbiditat.
·         Els trastorns mentals foren una de les cinc àrees més costoses (cares) als EEUU l’any 2006, amb unes despeses superiors als 57,5 mil milions de dollars.

Accés al tractament
·         Uns de cada quatre pacients que és visitat en atenció primària pateix o ha patit una depressió. Tot i així els metges d’atenció primària n’identifica menys d’un 31% d’aquests pacients.
·         Entre els 8,9 milions d’adults amb alguna malaltia mental acompanyat d’un trastorn per ús de substàncies, el 44% d’aquest va rebre tractament únicament per consum de substàncies o per malaltia mental en el darrer any; el 13,5% va rebre alhora tractament per malaltia mental i abús de substàncies; i el 37,6% ni tant sols va rebre cap mena de tractament.
·         El 4% dels adults joves presenten un abandonament del tractament en salut mental, tot i la percepció que ells mateixos tenen de la necessitat de tractar aquests problemes mentals.
·         Les persones que pateixen un trastorn psicòtic o un trastorn bipolar, tenen un 45% I un 26% respectivament, menys de probabilitat de ser atesos per un metge d’atenció primària que les persones que no presenten cap trastorn mental.

La Depressió
·         El Trastorn Depressiu Major (TDM) és la principal causa de discapacitat als EEUU en persones d’entre els 15 als 44 anys.
·         El TDM afecta aproximadament a 14,8 milions de persones adultes als EEUU; o el que és el mateix, el 6,7 de la població major de 18 anys presentarà alguna vegada a la vida un TDM.
·         Tot i que un TDM pot donar-se a qualsevol edat, sol aparèixer, de promig, als 32 anys d’edat.
·         El Trastorn Depressiu Major (TDM) és més freqüent en dones que en homes.

L’Ansietat
·         Aprox. 40 milions de persones adultes majors de 18 anys, als EEUU, (o el que és el mateix, el 18,1% de la població total d’aquest país) patirà al llarg de la seva vida un trastorn d’ansietat.
·         Els Trastorns d’ansietat solen donar-se al conjuntament amb un trastorn depressiu o un abús de substàncies.
·         Gairebé les tres quartes parts de les persones que han patit un Trastorn d’Ansietat han tingut el seu primer episodi als 21,5 anys.

Els Trastorns Mentals
·         En el darrer any el cost de l‘atenció als adults amb algun tipus de malaltia mental ha estat  de 45,1 milions de dollars.
·         El cost suportat per l’estat en l’atenció d’adults amb malalties mentals greus ha estat d’11 milions de dollars.
·         Els darrers estudis publicats indiquen que el 25% dels ciutadans dels EEUU tenen una malaltia mental i que gairebé el 50% dels adults desenvoluparà al menys una malaltia mental al llarg de la seva vida.
·         La causa per la qual gairebé una quarta part de tots els ciutadans d’aquest país que ingressa en hospitals  ho fa per depressió, trastorn bipolar, esquizofrènia i altres trastorns en salut mental o consum de substàncies.

L’Estigmatització
·         La major part dels adults amb simptomatologia pròpia de trastorns en salut mental (78%) i dels qui no presenta símptomes de malaltia mental (89%) està d’acord en que un bon tractament pot ajudar les persones amb problemes de salut mental a portar una vida ben normal.
·         El 57% dels adults d’aquest país creu que la gent és amable i sent compassió per les persones amb algun problema de salut mental.
·         Tant sols el 25% dels adults amb problemes de salut mental creu que el gruix de la gent és amable i sent compassió de les persones amb malalties mentals.


Totes aquestes dades han estat extretes de les agencies governamentals de salut dels EEUU i del departament de Salut i Serveis Humans d’aquest país. (Centers for Disease Control and Prevention, Substance Abuse and Mental Health Services Administration, National Institute of Mental Health, American Psychological Associationhttp://www.apa.org/helpcenter/data-behavioral-health.aspx

dijous, 28 de febrer de 2013

Adults amb TDA/H: Brillants i ambiciosos..., però víctimes d’un excessiu desgast mental!!


Quan associem les inicials TDA/H a un adult estem parlant d’un trastorn crònic amb un clar historial d’alteracions simptomàtiques en diversos àmbits de la seva vida, que es remunten a la infància i que li provoquen molta infelicitat i malestar.

Les persones adultes que abans o després acaben sent diagnosticades de Trastorn per Dèficit d’Atenció, amb o sense Hiperactivitat (TDA/H), no es caracteritzen únicament per una excessiva activitat motora o per un baix rendiment cognitiu, sinó que és molt habitual que arribin a la consulta del psicòleg o psiquiatra per motius tant diversos com ludopaties, addiccions, depressions, ansietat, crisis de pànic, trastorns dissocials o conductes obsessiu-compulsives.

Són persones que fan uns grans esforços per arribar als objectius professionals i acadèmics previstos, encara que amb uns resultats inferiors als esperats en persones amb similars capacitats. Massa vegades observem que s’ensorren en una depressió, causada per la frustració que els envaeix quan se n’adonen que els ha estat impossible d’assolir coses que haurien d’haver aconseguit!!.

Els estudis duts a terme en aquest camp han posat de manifest que les persones adultes amb TDA/H solen presentar un menor rendiment acadèmic, tenen dificultats a la feina i els costa mantenir el lloc de treball, condueixen de forma perillosa, tenen problemes per acabar les tasques, són bastant desordenats i tenen poca autodisciplina, no són constants amb les metes i objectius que prèviament s’han proposat, la seva autoestima és baixa, tenen oblits i despistes freqüents, els costa molt de concentrar-se, tenen dificultats amb el maneig de les amistats, presenten conflictes en les relacions de parella,...

Per a diagnosticar aquest trastorn a un adult és imprescindible que es donin dues premisses alhora: a) que aquest trastorn ja estigués present des de la infància, i b) que en l’actualitat es doni un focus d’alteració/deteriorament, clínicament significatiu, en més d’una àrea important de la seva vida: a nivell social, professional, acadèmic o personal.

El procés diagnòstic que portem a terme des del nostre centre és un repte important per a les persones amb un més que probable TDA/H: es duen a terme un seguit d’entrevistes clíniques que ens permeten obtenir una acurada història clínica; s’administren diversos tests que ens ajuden a detectar la severitat i freqüència de la simptomatologia actual i determinar-ne l’impacte i repercussió que tenen aquestes en la seva vida, tant pel que fa a les relacions personals com socials, familiars i professionals. Finalment, i no menys important, fem una exploració neuropsicològica de caràcter global, que ens permet establir el perfil cognitiu, atencional i mnemònic de cada persona, alhora que delimitem els més que possibles dèficits dels pacients avaluats.

Creiem que és vital el diagnòstic i tractament del TDA/H, com a trastorn primari que és, per a permetre que les persones que el pateixen puguin resoldre de forma molt més ràpida i satisfactòria la resta de trastorns secundaris que els envaeixen.



dilluns, 25 de febrer de 2013

TDAH en el adulto


En demasiadas ocasiones nos encontramos con personas que, a medida que avanzan en la vida, se les incrementan las dificultades para mantener la atención, se distraen fácilmente, les cuesta escuchar o seguir las instrucciones de los demás, intentan aplazar las tareas para después o les cuesta terminar las que empiezan,…
Pueden ser descuidados y desorganizados, con dificultades para manejar/controlar el tiempo, suelen dejar de hacer cosas o retrasarlas excesivamente, tienen poca tolerancia a la frustración, padecen problemas de insomnio o somnolencia diurna, están faltos de motivación,… ¿Observas estos síntomas en tu pareja?, ¿te parece que estemos describiendo a un conocido o familiar?, ¿eres tú quien se queja habitualmente de ello?

Muchos adultos padecen el Trastorno por déficit de atención/hiperactividad del adulto (TDAH del adulto) y no se dan cuenta. ¿Porqué? Porque muchas veces sus síntomas se confunden con los de vivir con estrés.

Ello les ha provocado que vivan rodeados de sentimientos subjetivos de inquietud y angustia, hiperactividad verbal (suelen hablar mucho o interrumpir a los demás mientras están hablando), además de acumular problemas de autoestima, relaciones personales y sociales poco adaptadas, bajo rendimiento laboral y académico (y si no mucho mayor esfuerzo en conseguir los mismos resultados que otros).

Otros problemas asociados (comórbidos) al TDAH como ansiedad, depresión, dificultades de concentración o aprendizaje, consumos de alcohol o drogas,… son los que generalmente llevan a los adultos a la consulta del psicólogo.


Si es así puedes ponerte en contacto conmigo para una completa evaluación diagnóstica, tanto de los síntomas asociados como de otras conductas alteradas, para valorar las repercusiones negativas que puedan tener en tu vida.
¡¡¡Una intervención psicosocial te ayudará a reconducir estos problemas,
 incrementando tu Bienestar!!!


diumenge, 10 de febrer de 2013

Calidad de red como variable moduladora de depresión en adolescentes estudiantes de nivel medio.

En un estudio previo (Nava & Vega, 2008) quisimos probar si alguna alteración emocional (depresión) podía ser atribuida a la lejanía de la red familiar, los análisis mostraron que sí era posible encontrar diferencias entre jóvenes recluidos y estudiantes universitarios. Sin embargo, los resultados del estudio anterior dejaban una duda, ¿sería posible encontrar depresión aun cuando no hay ausencia de familia de origen? Y, ¿qué variables explicarían tal fenómeno, en caso de encontrar diferencias? Por lo anterior, decidimos realizar un estudio en el cual los participantes fueran adolescentes sin ninguna carencia de familia o alteración psicológica aparente. Evaluamos diferentes variables: apoyo social, estrés, calidad de red y depresión. Los resultados mostraron que sí fue posible replicar los resultados del primer estudio, a pesar de que no existieron alteraciones emocionales o de red graves. Las conclusiones son discutidas a la luz de los hallazgos empíricos y teóricos correspondientes.

VALERO, Cynthia Zaira Vega; TAPIA, Laura Yeraldin Martínez; QUIROZ, Carlos Nava  y  TRUJANO, Rocío Soria. Calidad de red como variable moduladora de depresión en adolescentes estudiantes de nivel medio. Liberabit [online]. 2010, vol.16, n.1 [citado  2013-02-10], pp. 105-112 . Disponible en: http://pepsic.bvsalud.org/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S1729-48272010000100011&lng=es&nrm=iso

Depressió infantil i adolescent

El objetivo de este trabajo fue, por un lado, explorar los indicadores de depresión en escolares adolescentes, de acuerdo al sexo, la edad y el tipo de escuela a la que concurren y, por otro lado, determinar su relación con el desempeño académico en las áreas de lengua y matemática. Los instrumentos empleados para el relevamiento de datos fueron un Cuestionario de Depresión para niños y pruebas de logro utilizadas en operativos provinciales de evaluación de calidad educativa. Se trabajó con una muestra de 888 alumnos del 7º y 9º año de EGB., de ambos sexos, asistentes a escuelas públicas y privadas. Los resultados globales indicaron débiles correlaciones negativas estadísticamente significativas entre los indicadores de depresión y el rendimiento escolar en ambas áreas. Sin embargo, un análisis pormenorizado de acuerdo al sexo, la edad y el tipo de escuela, indicó que esa asociación depende de estas variables y que los efectos se observan en las mujeres y en los alumnos de las escuelas públicas.

PEREZ, Mirna Viviana  y  URQUIJO, Sebastián. Psicol. esc. educ. [online]. 2001, vol.5, n.1 [citado  2013-02-10], pp. 49-58 . Disponible en: http://pepsic.bvsalud.org/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S1413-85572001000100006&lng=es&nrm=iso

dijous, 6 de desembre de 2012

Factores que modifican el efecto antidepresivo de los estrógenos: evidencia preclínica



Erika Estrada-Camarena


A nivel mundial la prevalencia de los trastornos depresivos ha aumentado, encontrándose un mayor número de casos en individuos del género femenino. En particular se sabe que en la mujer la ocurrencia de episodios depresivos varía a lo largo del ciclo reproductivo, observándose picos en aquellos periodos en los que se presentan cambios hormonales importantes como ocurre durante la perimenopausia, periodo que antecede a la menopausia. De hecho se reporta que en la perimenopausia aumenta la vulnerabilidad para desarrollar trastornos afectivos en mujeres vulnerables.

Una de las alternativas de tratamiento para la depresión asociada a los cambios hormonales que se presentan durante ese periodo es la terapia de reemplazo hormonal con estrógenos (TRE), sin embargo su uso ha dado resultados contradictorios y, hasta el momento, no se ha alcanzado un consenso. Diversos factores podrían explicar las discrepancias encontradas en los trabajos clínicos, entre ellos el tipo de estrógeno, la dosis utilizada, la duración del tratamiento, el estado endocrino de las mujeres incluidas en los estudios y la edad de las mismas.

El presente trabajo revisa evidencia basada en modelos animales en donde se analizan aquellos factores que parecen influir en el efecto antidepresivo de los estrógenos y la compara con la evidencia obtenida en estudios clínicos. Como modelo de menopausia se utiliza a la ovariectomía (OVX) y como modelo para evaluar el potencial antidepresivo de diferentes fármacos se usa el modelo de nado forzado.

En este trabajo se revisa el efecto del 17 β-estradiol, el 17 -etinil-estradiol, el raloxifeno, el tamoxifeno y el dietil-estilbestrol. Además se discute la importancia del tipo de compuesto estrogénico utilizado, la dosis y el tiempo de administración de cada uno de los compuestos, así como la edad y el periodo posterior a la OVX.

Salud Mental 2012;35:419-426
http://www.inprf-cd.org.mx/pdf/sm3505/sm3505419.pdf?PHPSESSID=82368051c144878ac3eefe4500eca4bfhttp://www.inprf-cd.org.mx/pdf/sm3505/sm3505419.pdf?PHPSESSID=82368051c144878ac3eefe4500eca4bf

dimecres, 14 de novembre de 2012

TDAH més ansietat i depressió a l'edat adulta. ¿Son aquestes últimes secundàries al primer?.


David Feifel, MD, PhD
El Dr. David Feifel, professor de psiquiatria de la University of California San Diego (UCSD), i fundador/director del Programa de TDAH de l'Adult a la mateixa universitat exposa en un dels seus articles (Medscape Expert Viewpoint, 22/03/2011) que al llarg dels seus estudis amb persones afectades de TDAH, en l'edat adulta, ha detectat que una gran quantitat d'aquestes també pateixen depressió i ansietat concomitant.
Fins ara la major part dels professionals de la psiquiatria tractava aquests dos trastorns com a primaris, i de forma independent del TDAH. Però les conclussions a les que ha arribat aquest científic de la UCSD són molt diferents, ja que planteja la possibilitat que la depresssió i ansietat clíniques (reiteratives en el temps) que s'observa en molts pacients adults, diagnosticats amb TDAH, siguin causats per aquest darrer trastorn.
Com reconeixerem si la depressió i/o l'ansietat són secundàries al TDAH?, doncs posant atenció en la causa d'aquests trastorns. Els pacients ens explicaran que no se senten deprimits per cap mena de causa existencial, sinó que se senten frustrats per la impossibilitat d'assoliment de coses que haurien d'haver aconseguit!!
Hem de tenir present que molts adults amb TDAH són brillants i ambiciosos, i que fan uns grans esforços per arribar als seus objectius (professionals-acadèmics); però moltes vegades els resultats no són els esperats als de persones amb similiars capacitats.
Amb el temps apareix el desgast mental, cosa la qual els predisposa a la depressió clínica.
És important, en aquests cassos, treballar i tractar el trastorn primari, el TDAH, per a poder resoldre la resta de trastorns secundaris dels pacients, ansietats i depressions clíniques.

dilluns, 29 d’octubre de 2012

TODA ESA GENTE SOLITARIA

“Toda esa gente solitaria no tiene nombre, no se dirige a ninguna parte”.

La mayor amenaza para la salud mental es la soledad, en especial si no se cuenta con recursos o capacidad para llevar una vida intelectualmente activa. La soledad genera desesperanza y falta de interés por las cosas, síntomas de un ánimo depresivo. Esto, a su vez, repercute en las defensas del organismo ante las enfermedades, generándose un ciclo que erosiona al cabo a toda la persona.

La soledad no sólo se da entre gente físicamente aislada, sino entre personas que se relacionan pero no pueden o no saben cómo hacer frente a los problemas que surgen en el camino, y también se instala en la pareja sin amor, cuando los besos se dan pero no se entregan. Esa soledad es más insidiosa porque no se ve, pero corroe el alma. El ciudadano que se arrojó ayer desde el balcón de su casa en Burjassot, en Valencia, debió sentirse terriblemente solo frente a la amenaza del desahucio de su casa; con su mujer en la cama por sufrir una depresión, este hombre impotente se limitó a besar a su hijo y arrojarse al vacío cuando el agente judicial llamaba a la puerta.

Parece una escena de Dickens, de esas que el incomparable escritor inglés sabía crear para angustiar a sus lectores y transmitirles el propio pulso de sus vidas. Sin embargo, todo su dramatismo es real, y es uno de los signos estremecedores de los tiempos actuales. A medida que las oportunidades laborales desaparecen las personas sufren en su autoestima y las deudas generan una angustia difícil de conllevar. Perder el hogar supone ir realojado a una vivienda social, una dura prueba para la familia que la sufre. 

El dinero (20 millones de euros) de la fundación de Amancio Ortega a Cáritas es una noticia fantástica, pero el verdadero tesoro son los miles de voluntarios que colaboran con ella para acompañar a todos aquellos que, en esos momentos duros de su existencia, pueblan sus locales o recibe asistencia de cualquier modo. Hay una gran diferencia entre los que reciben ayuda pero tienen todavía su espíritu firme, y aquellos que en sus ojos se ve la mirada a ninguna parte, perdidos ellos en la lucha abandonada. Los voluntarios acompañan, entregan su tiempo, y ayudan a que estos seres humanos derrotados recuerden quizás que tuvieron sueños y que no todo está acabado. 

En una de sus mejores canciones, Eleanor Rigby, casi con música de cámara, Los Beatles describieron ese desolado universo, con profundas pinceladas dickensianas: “Toda esa gente solitaria / ¿dé donde viene?/ Toda esa gente solitaria / ¿de dónde es?” No tiene nombre, no se dirige a ninguna parte. ¿Quién sabe su historia? ¿Dónde está la redención? Mi admiración y gratitud para todos los que ayudan y colaboran en asistir a toda esa gente solitaria.

Vicente Garrido Genovés    https://www.facebook.com/vicentegarridogenoves/posts/317579865015971