Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Salut. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Salut. Mostrar tots els missatges

divendres, 9 de setembre de 2016

Afrontant l'estrès post-vacacional



L’anomenat estrès post-vacacional no és més que un procés de readaptació fisiològica, emocional i d’hàbits de conducta que permet a les persones afrontar novament les obligacions i responsabilitats (socials, professionals i familiars) que suposa un retorn a la rutina del nostre dia a dia habitual, després d'un espai de temps més relaxat i de cert "descontrol".

Aquesta denominació no és un terme científic, sinó que ha anat sorgint de l'àmbit més popular, especialment utilitzat per la premsa i els mitjans de comunicació a finals d'agost i primers de setembre. Bona prova d'aquesta afirmació és la varietat de noms amb que s’anomena el nostre funcionament psicosocial en aquesta època de l'any: Síndrome post-vacacional, Depressió post-vacacional, Estrès post-vacacional,... Aquests tipus de nominacions no són més que un clar reflex de la moderna societat d’avui dia, que ve determinada per l’estil de vida que s’està imposant i marcada per un sistema classificatori capaç d’encotillar-ho gairebé tot, ...fins i tot a les persones.

L'estrès no deixa de ser un procés normal en els éssers vius, persones incloses, ja que hem d'adaptar-nos a les demandes ambientals (família, feina, escoles, economia, relacions socials, ...) de cada moment. És per això que, sortosament, ens trobem amb molta gent que tolera acceptablement el retorn a la rutina de la vida activa, assumint que aquest procés no és més que una situació transitòria i del tot natural.

Si bé també és cert que hi ha un percentatge de persones que, per diferents raons, els costa més de rendir en aquest retorn a la feina, poden estar menys motivats del que seria habitual en ells/es, o que fins i tot l’interès i la concentració que mostren en les respectives activitats pot haver disminuït, provocant-los un estat d’ànim més baix i l’aparició més ràpida del cansament, físic i/o mental. Aquestes persones pateixen un malestar prou important com per que els repercuteixi negativament en la qualitat de la seva vida diària.

El benestar suposa per a les persones una capacitat de conscienciació i d’afrontament de les tensions normals del dia a dia, podent treballar de forma productiva i fructífera, contribuint positivament a la pròpia comunitat (OMS). Aquesta capacitat d’adaptació positiva, que tenim la majoria de les persones, ens permet posar en marxa un seguit de mecanismes cognitius i conductuals que ens ajuden a fer front a la demanda o situació estressant inicial, que en el cas que ens ocupa seria el retorn a la vida activa, després d’un període de repòs.

El problema sorgeix quan la intensitat de la demanda social i ambiental es fa molt gran o es manté constant en un espai relativament llarg de temps sense que en cap moment li sapiguem donar una resposta adequada o siguem capaços de poder posar en marxa els mecanismes adequats de resolució. Això fa que els recursos propis i les reaccions adaptatives naturals comencin a esgotar-se i es vagi notant aquella típica sensació de cansament cognitiu i conductual generalitzat en molts dels àmbits del nostre dia a dia. És aleshores quan podem considerar aquest estrès perllongat com un fracàs adaptatiu davant d’una determinada situació, la qual cosa acaba provocant un excés d’activació orgànica i una gran ressonància emocional, que es tradueix en reaccions diverses en cada un de nosaltres i provoca l’aparició de símptomes molestos:


     1.- Físics i de la conducta:
Alteracions en el ritme de la respiració
Variacions de la temperatura corporal
Increment de les pulsacions i ritme cardíac
Insomni, mal de cap, dolor muscular, mal d’estómac
Dificultat en la concentració, aïllament, disminució del rendiment
...
     2.- Cognitius i emocionals:
Acceleració del pensament, tristesa, irritabilitat
Angoixa, malestar emocional, apatia
...

A nivell estadístic s'ha comprovat que les dones solen patir aquests símptomes en major intensitat i quantitat que els homes. Molt probablement aquests s’hagin vist incrementats pels canvis sòcio-econòmics que estem vivint en els darrers anys, on les dones han assumit uns rols que els comporta una major càrrega global i una exigència personal, per a elles: Família (casa, fills, escola,...), parella, àmbit professional, entorn social,...

És important aclarir que, tot i que aquests símptomes són significatius per determinades persones, difícilment ens trobem davant del que clínicament es coneix com un trastorn o malaltia en l’àmbit de la salut, doncs per poder establir i diagnosticar un Trastorn adaptatiu post-vacacional, d’acord als paràmetres internacionalment establerts i reconeguts, s’haurien de desenvolupar símptomes emocionals o de comportament, clínicament significatius, durant els tres mesos posteriors al retorn de les vacances (APA), el qual seria indicatiu d’un posterior Trastorn depressiu o d’ansietat.

Com podem evitar-ho? És tant senzill com gestionant-ho.
És del tot impensable que les persones podem viure el nostre dia a dia sense cap mena d’estrès, però també és important saber-hi fer front i gestionar aquests estressors de forma serena i fer ús dels recursos que tots tenim al nostre abast. La manera més senzilla i pràctica d’evitar allargar aquests símptomes en el temps és sent realistes i positius en el nostre tarannà diari, en definitiva fent ús del sentit comú:



·         Descansant i dormint les hores necessàries
·         Gestionant el nostre dia a dia
·         Fent activitat física
·         Llegir algun llibre
·         Organitzant les tasques per prioritats, i aprendre a dosificar les urgències
·         Gaudint de la nostra vida social i familiar
·         Deixar de pensar exclusivament en els problemes
·         Corregint conductes negatives pròpies o de les persones del nostre entorn
·         Aprendre, novament, a utilitzar el mot “NO”
·         Mantenir una adequada alimentació
·         Ocupant-nos en comptes de preocupar-nos



En el cas que aquesta incapacitat d’afrontament i adaptació de les situacions estressants es vagi perpetuant i encapsulant en el temps, és del tot necessari demanar l’ajut professional d’un psicòleg, el qual us acompanyarà en un procés de cerca de noves eines alternatives que us permetran adquirir nous aprenentatges i resoldre aquestes disfuncions desadaptatives, ja siguin de caire cognitiu (com seria la modificació de determinats patrons de pensament) o de l’estat d’ànim (reduint o eliminant emocions de caire disfuncional).


ARTURO ARGELAGUER MARTÍNEZ


dimecres, 11 de maig de 2016

La Depresión

El perfil de las personas que demanda asistencia psicológica en los servicios de AP es el de una mujer de mediana edad, con cargas familiares, en situación laboral activa y sin antecedentes psicopatológicos previos, que presenta síntomas ansioso-depresivos con tendencia a la exageración de los mismos (Pérez, Cano y Carballo, 2008).

El coste económico total de la depresión en Europa, a principios del presente siglo, se estimó en 118 millones de euros anuales (Valladares, Dilla y Sacristán, 2009). En Cataluña, en 2006, el coste anual derivado de la depresión  fue de 735,4 millones de euros (Salvador-Carulla et al, 2011).

Depresión: Introducción.

Se explican aspectos epidemiológicos, diferencia entre depresión y tristeza y el papel evolutivo positivo de la depresión:



Depresión: Formas clínicas.

Se describen en este video los distintos tipos de depresión de acuerdo a una clasificación clínica (depresión mayor melancólica, distimia y trastornos adaptativos), analizando las diferencias entre sus síntomas, su comportamiento y sus causas:



La depresión resistente.

Se abordan en este video los criterios diagnósticos, las causas y los tratamientos actuales y futuros para para la depresión resistente, una forma de depresión que aparece hasta en un 30% de las depresiones mayores:



Distimia: la depresión (pseudo) resistente.

Abordamos en este video las causas, síntomas y tratamiento de la distimia, una depresión con frecuencia confundida con una depresión resistente por su respuesta incompleta a los antidepresivos y a la que se le suele privar de la psicoterapia, su verdadera solución:








dijous, 5 de maig de 2016

Els Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA)

Els TCA (trastorns de la Conducta Alimentària) solen ser determinats per factors socioculturals (pressió pel culte al cos prim com a símbol d’èxit i bellesa), familiars (clima tens, distant, poc afectuós, sobre protector, amb poca comunicació, altes expectatives familiars, preocupacions excessives pel pes,...), personals (por a la maduresa, perfeccionisme, autocontrol, baixa autoestima i insatisfacció corporal), i per factors de biologia-genètica, a més de factors ambientals no compartits.
Altres vegades, patir certes situacions estressants poden precipitar el trastorn: abusos físics o psicològics, pèrdua d’algun familiar proper, separació o divorci, canvis de residència, dificultats d’adaptació, exàmens, comentaris i pressió per aprimar-se, dietes baixes en calories, l’assumpció de l’estereotip social i cultural,...
Les conseqüències físiques, psicològiques i socials dels TCA són factors perpetuadors del trastorn i potenciadors dels factors de predisposició (sexe femení, tipus de personalitat, tipus de família i entorn cultural) i precipitants (insatisfacció del pes corporal i de la silueta del propi cos). Un cop s’ha entrat en el problema del TCA, les mateixes conseqüències el mantenen i l’agreugen (la pròpia desnutrició, l’aïllament social i els problemes d’estat d’ànim).
Les persones amb TCA adopten conductes alimentàries anòmales com a resposta a la seva insatisfacció amb la pròpia imatge corporal. És freqüent que tinguin pensaments distorsionats al voltant dels seu pes (sentiments d’inferioritat davant dels altres, pensen que la seva imatge física fa que els altres no els apreciïn suficientment,...) i la seva salut (la grassa del menjar és perjudicial, ser prim és saludable, fer dieta és una activitat saludable,...). A part de problemes nutricionals, físics, psicològics i socials, aquestes persones amb TCA solen acabar posant en risc la seva pròpia vida.
L’anorèxia nerviosa (AN) es caracteritza per una pèrdua de pes d’entre un 10 i un 25% del pes corporal acompanyat d’una por exagerada a engreixar-se degut a una distorsió de la pròpia imatge corporal (es veuen i se senten gordes quan no ho estan). Es neguen a mantenir el seu pes entre els límits d’una normalitat, cosa per la que acaben imposant-se dietes restrictives que fan aprimar-se. La valoració pròpia que fan aquestes persones ve determinada, bàsicament, pel seu cos i la seva silueta. Solen ser perfeccionistes i amb baixa autoestima, i les acompanyen la depressió i pensaments obsessius.
La bulímia nerviosa (BN) so presentar-se mitjançant episodis d’ingesta exagerada de menjar (afartaments) seguits d’activitats que els permetin mantenir el seu pes. Aquesta conducta sol dominar el dia a dia de la seva vida i dificultar la seva interacció en les relacions social. Sovint amaguen aquest comportament, i el seu estat d’ànim i salut mental venen determinats pels temors a engreixar-se i el descontrol alimentari, cosa que els sol acabar portant a conviure sovint amb processos depressius.
La comorbiditat entre aquests trastorns és una cosa freqüent, ja siguin de caire mental com orgànic:
-          Trastorns relacionats amb substàncies (Especialment en la bulímia nerviosa -BN): Inicialment l’ús d’estimulants (amfetamines i cocaïna) es relaciona amb els intents de reducció de la gana, i més tard amb la impulsivitat en la BN.
-          Trastorns d’Ansietat (fòbies a determinats aliments, fòbies socials,...): A vegades predisposa i altres és una entitat comòrbida.
-          Trastorn obsessiu compulsiu (TOC) de la personalitat, especialment en l’anorèxia nerviosa (AN): Persones rígides, estrictes, ordenades, responsables, constants, intransigents i poc tolerants.
-          Trastorns de l’estat d’ànim. A vegades predisposa i altres és una entitat comòrbida.
-          Trastorn del control d’impulsos
-          Diabetis Melitus
-          Síndromes de mala absorció: Tant les intoleràncies al gluten com a la lactosa ´son factors de risc en persones amb TCA.
-          Problemes amb la Tiroides
Els programes de treball que científicament han demostrat un millor resultat han estat els programes selectius, interactius i duts a terme per professionals, dirigits específicament a dones majors de 15 anys i que els continguts aporten mesures per l’acceptació corporal, tècniques d’inducció i dissonància i períodes de seguiment curts.
S’ha de tenir especialment en compte la falta de consciència de la malaltia, la tendència a negar el trastorn o l’escassa motivació al canvi.
El treball psicològic es basa en implantar uns clars objectius durant el tractament i aconseguir canvis duradors dels pensaments distorsionats i les emocions negatives (relacionades amb el pes, la silueta i el tamany corporal) del propi sistema de valors que ens permetin tornar a reconstruir o recuperar una identitat pròpia centrada en el benestar personal, en sentir-se be amb una mateixa i en l’acceptació i afrontament dels reptes i problemes vitals:
1.       Restaurar el pes a un nivell saludable pels pacients (en dones fins que la menstruació i ovulació siguin normals; en homes fins que els nivells hormonals i els desitjos sexuals siguin normals).
2.       Tractar les complicacions físiques que puguin haver aparegut durant l’etapa de pèrdua de pes.
3.       Incrementar la motivació dels pacients per tal que sigui un col·laborador actiu en la teràpia i patrons alimentaris.
4.       Proporcionar patrons alimentaris i nutricionals sans als afectats.
5.       Modificar els pensaments, actituds i sentiments inadequats.
6.       Tractar els trastorns psiquiàtrics associats, especialment les alteracions de l’estat d’ànim, la baixa autoestima i els patrons de conducta desadaptativa.
7.       Aconseguir el recolzament familiar i, si és necessari, proporcionar-los assessorament i psicoteràpia quan sigui necessari.
8.       Prevenció de les recaigudes.
El treball psicoterapèutic ha d’aportar una combinació de mesures cognitives i conductuals per afavorir la reestructuració cognitiva, el manteniment dels hàbits alimentaris adequats i promoure estratègies eficients d’afrontament del dia a dia.

Una intervenció adequada dels tractaments en TCA ha de tenir un seguiment de fins a 6 anys per comprovar-ne l’èxit del mateix, doncs entre el segon i sisè any, després del tractament rehabilitador nutricional i psicològic inicial, és quan la direcció dels resultats es consolida en l’èxit o el fracàs d’aquest treball terapèutic.

dissabte, 2 de gener de 2016

Els trastorns mentals segons la Organització Mundial de la Salut (OMS)

P: ¿Qué es la salud mental?
R: La salud mental no es sólo la ausencia de trastornos mentales. Se define como un estado de bienestar en el cual el individuo es consciente de sus propias capacidades, puede afrontar las tensiones normales de la vida, puede trabajar de forma productiva y fructífera y es capaz de hacer una contribución a su comunidad.
En la mayoría de los países, sobre todo en los de ingresos bajos y medios, los servicios de salud mental adolecen de una grave escasez de recursos, tanto humanos como económicos. La mayoría de los recursos de atención sanitaria disponibles se destinan actualmente a la atención y el tratamiento especializados de los enfermos mentales y, en menor medida, a un sistema integrado de salud mental. En lugar de proporcionar atención en grandes hospitales psiquiátricos, los países deberían integrar la salud mental en la asistencia primaria, ofrecer atención de salud mental en los hospitales generales y crear servicios comunitarios de salud mental.
Aún más reducidos son los fondos disponibles para la promoción de la salud mental, expresión amplia que abarca toda una serie de estrategias destinadas a lograr resultados positivos en materia de salud mental. El desarrollo de los recursos y las capacidades de la persona y la mejora de la situación socioeconómica figuran entre los objetivos de esas estrategias.
La promoción de la salud mental requiere que se adopten medidas multisectoriales, en las que participen diversos sectores del gobierno y organizaciones no gubernamentales o comunitarias. El principal fin ha de ser promover la salud mental durante todo el ciclo vital, para garantizar a los niños un comienzo saludable en la vida y evitar trastornos mentales en la edad adulta y la vejez.
– – – – – – – – – – – – – –
En esta página de consulta de la OMS hallará enlaces hacia descripciones de actividades, informes, noticias y eventos, así como hacia los datos para entrar en contacto con los diversos programas y oficinas de la OMS que se ocupan del tema, y los asociados que colaboran con ellos. Asimismo, figuran enlaces hacia sitios web y temas relacionados.

Guía del IASC sobre Salud Mental y Apoyo Psicosocial en Emergencias Humanitarias y Catástrofes

Las poblaciones afectadas por situaciones de emergencia humanitaria suelen padecer enormes sufrimientos. Quienes realizan acciones de ayuda humanitaria tienen cada vez más en cuenta en sus actividades la protección y mejora de la salud mental y el bienestar psicosocial de las personas durante las emergencias y después de éstas.
Esta Guía ofrece asesoría sobre los elementos clave que permiten un enfoque integrado para abordar las cuestiones más urgentes de salud mental y bienestar psicosocial en situaciones de emergencia.

divendres, 10 d’abril de 2015

El TDAH i les EMOCIONS

No tots els professionals que treballem en el TDAH entenen que les emocions, i la intensitat d’aquestes, és un factor determinant en les persones que pateixen de TDAH.

Com que els criteris diagnòstics ni tant sols parlen d’aquest símptoma, no es te present, tot i que les darreres investigacions han demostrat que els afectats de TDAH són persones que toleren molt pitjor la frustració, són més impacients, tenen mal geni per coses insignificants, s’exciten molt més que la resta de persones, s’enutgen molt fàcilment, encara que al poc temps els hagi passat, i pateixen molta més ansietat que altres grups de control.

Els estudis més recents posen de relleu que podria ser degut a una menor connectivitat de les xarxes cerebrals que transporten la informació relacionada amb les emocions. Una alteració en la memòria del treball pot provocar que qualsevol emoció momentània es torni molt intensa en determinats moments. També pot donar-se la vessant contrària, que en determinats moments ens doni la sensació que aquesta persona sembli insensible o sigui força inconscient amb les emocions dels altres. Hem de tenir presents que una bona memòria de treball ens aporta l’energia emocional necessària per organitzar-nos, mantenir l’enfocament atencional i de seguiment, alhora que a autoregular-nos.

Hi ha moments que aquesta intensitat emocional provoca una mena de col·lapse informatiu en el cervell de la persona amb TDAH, provocant el desplaçament d’altre informació que a qualsevol altre persona l’ajudaria a modular la seva ira i a regular el seu comportament.

La dificultat d’atenció d’una persona amb TDAH pot acabar provocant una irritabilitat intensa en ells, degut a l’extrema sensibilitat que tenen a la desaprovació social. Molts d’ells tenen terror a ser mal vistos” per l’entorn que els envolta, i això fa que un petit canvi en les seves expectatives, provocat per una lleugera incertesa o un simple comentari aliè, comportarà una reacció emocional molt més intensa del que seria habitual en qualsevol persona.

La intolerància emocional que pateixen molts TDAH, especialment quan aquestes emocions són doloroses, fa que acabin atrapats en patrons de comportament inusuals i a vegades destructius per a ells mateixos.

Una reacció habitual als estressors socials i ambientals que envolten als TDAH és el pànic. Això sol ser degut a una mala regulació emocional d’aquestes persones, que els és molt difícil diferenciar entre amenaces perilloses i problemes lleus.

Moltes persones que pateixen distímia, depressió o tristesa és degut a un TDAH no tractat, ja que moltes de les causes de la manca d’energia o baixa autoestima diària són degudes a la sensació anímica de frustració, fracàs i retroalimentació negativa; que amb un adequat tractament psicològic tindria una solució eficient.

Un dels símptomes habituals en les persones que pateixen TDAH és la necessitat d’una gratificació immediata, cosa la qual els dificulta mantenir un esforç sostingut en qualsevol tasca. Això és degut a una mala gestió emocional (només posen interès en la recompensa immediata), ja que quan una persona està emocionalment equilibrada, aquesta mateixa emoció la motiva a participar o evitar qualsevol acció amb recompensa a llarg termini.

El treball adequat i continuat, mitjançant una teràpia psicològica, pot ajudar les persones amb TDAH a tenir una adequat maneig de les pors i la baixa autoestima, alhora que superar els problemes amb una senzilla organització per a completar les tasques, per avorrides que aquestes siguin.



Basat en l'article "Why We Feel So Intensely: Understanding ADHD Emotions. Anger, outbursts, anxiety, irritability, impatience: more than most people, ADHDers can be driven by emotions" de Thomas E. Brown, autor de “Smart but Stuck: Emotions in Teens and Adults with ADHD”.

dilluns, 6 d’abril de 2015

TDAH en l'adolescència?

¿TDAH en la adolescencia? 50 PREGUNTAS orientativas para reconocer y tratar el TDAH

Manual Clínico/Psiquiátrico con interesante información para profesionales sobre el TDAH, centrado en la adolescencia, .
Escrito por Néstor Szerman.


dimarts, 6 de gener de 2015

El ejercicio físico incrementa la resistencia al estrés inducido por la depresión


Figura miniatura fx1

Resumen

La depresión es una condición debilitante con un profundo impacto en la calidad de vida de millones de personas en todo el mundo. El ejercicio físico se utiliza como una estrategia de tratamiento para muchos pacientes, pero los mecanismos que subyacen a sus efectos beneficiosos siguen siendo desconocidos. Aquí se describe un mecanismo por el cual el músculo esquelético PGC-1α1 inducida por el entrenamiento físico cambia el metabolismo quinurenina y protege de la depresión inducida por el estrés. La activación de la vía / δ PGC-1α1-PPAR aumenta la expresión de músculo esquelético de las aminotransferasas quinurenina, mejorando así la conversión de quinurenina en ácido quinurénico, un metabolito incapaces de cruzar la barrera sangre-cerebro. Reducir quinurenina plasma protege al cerebro de los cambios inducidos por el estrés asociados con la depresión y hace esquelético-muscular específica PGC-1α1 ratones transgénicos resistentes a la depresión inducida por el estrés crónico leve o administración directa quinurenina. Este estudio abre vías terapéuticas para el tratamiento de la depresión por la orientación del eje de PGC-1α1-PPAR en el músculo esquelético, sin la necesidad de cruzar la barrera sangre-cerebro.

Reflejos

  •  ratones transgénicos músculo-PGC-1α1 esqueléticos son resistentes a la depresión inducida por el estrés
  •  PGC-1α1 induce esquelético aminotransferasa quinurenina muscular (KAT) expresión
  •  El músculo esquelético PGC-1α1 controla plasma y cerebro quinurenina equilibrio ácido / quinurénico
  •  El ejercicio físico activa PGC-1α1: PPAR / δ: KAT en el ratón y el músculo esquelético humano


Leandro Z. Agudelo, Teresa Femenía et al

divendres, 14 de novembre de 2014

Estrés laboral: 8 actitudes que dicen…”¡¡no puedo más!!”

NOPUEDOMAS
El estrés laboral y el desbordamiento por “no poder más” es algo que afecta no solo a tu ámbito profesional sino a tu situación personal, social familiar…por eso, muchas veces y aunque sea de manera inconsciente, tu actitud en el trabajo refleja tu grado de saturación y rechazo a tu situación laboral.
¿Alguna vez has soñado “despierto” y te has visto contestando a tu jefe con una carcajada sobre un asunto de suma importancia…? ¿O has pensado en apagar el despertador por última vez, porque ya no tienes que volver a la oficina nunca más…? Seguro que sí. Y lo más probable es que, sin  darte cuenta, estés actuando de este mismo modo en la vida real, aunque probablemente sea de manera más sutil…. A continuación te indico 8 actitudes muy comunes con las que sin querer y probablemente de forma inconsciente, estás transmitiendo que ya no puedes más, transmitiendo también a tu jefe o jefa lo mucho que te desagrada tu trabajo.

La inteligencia emocional del equipo


Reunión de trabajo exitoso
Cada ser humano es único e irrepetible. Todas las personas tienen un don, un talento especial. Al trabajar en equipo, la suma de talento de cada miembro aporta un valor añadido al conjunto. Ésta es una de las razones por las que conviene puntualizar que todos los miembros de un equipo son igual de importantes. Pero además, existe una complementariedad entre las distintas funciones realizadas por los integrantes del equipo de trabajo que forman un puzle perfecto.

Algunas las claves para trabajar en equipo con inteligencia emocional:

Compañeros tóxicos para la salud


«Una persona envidiosa es capaz de utilizar la insidia y la mentira en sus actuaciones. Nuestra respuesta y actitud debe ir encaminada a debilitar sus estrategias. El envidioso sólo se frena ante nuestra seguridad», admite Mª Jesús Álava Reyes, directora del centro de psicología Álava Reyes de Madrid y autora del libro Trabajar sin sufrir.

En algún momento de nuestra vida nos hemos cruzado, o si no seguramente lo hagamos, con gente tóxica por el camino. Personas que de algún modo ponen nuestro mundo patas arriba y provocan desajustes en nuestra salud física y mental. Pueden poner de los nervios, inducir ansiedad, irritabilidad, amainar incluso nuestra autoestima y, en el peor de los casos, contribuir o generar depresiones importantes. Estas relaciones tóxicas se dan no sólo en parejas sino también con amigos, compañeros de trabajo, o incluso con familiares. ¿Cómo debemos actuar con ellos?
Aprender a manejar determinadas situaciones y adoptar herramientas para poder enfrentarse cara a cara con algunas personas es crucial para salir ileso ante ciertos comportamientos. «Hay muchas bajas laborales inducidas por malas relaciones con los compañeros o incluso con el propio jefe», mantiene Mila Cahue, psicóloga del mismo centro.

dijous, 6 de novembre de 2014

Uso de benzodiacepinas y el riesgo de la enfermedad de Alzheimer: estudio de casos y controles


http://www.neurologia.com/


La revista British Medical Journal ha publicado un estudio sobre los efectos a largo plazo de las benzodiacepinas en tratamientos contra la ansiedad y los trastornos del sueño. Los autores han relacionado dichos tratamientos con la enfermedad de Alzheimer (EA) y sostienen que, aunque se detecta un mayor riesgo de demencia en los usuarios de benzodiacepinas, la naturaleza de esta asociación no queda clara.

Los científicos analizaron la relación entre el riesgo de EA y la exposición a los fármacos durante seis años, así como una posible correlación entre la dosis y la respuesta. Utilizando las bases de datos de un programa de seguros de salud canadiense, se identificaron 1.796 casos de EA, que se compararon, agrupados por edad y sexo, con un grupo control de 7.184 personas sanas. Los resultados mostraron que el uso de benzodiacepinas durante tres meses o más se asociaba con un mayor riesgo (hasta un 51%) de EA. Por el contrario, no se halló asociación alguna en quienes tomaron estos fármacos durante menos de tres meses.

Es decir, la fuerza de la asociación se incrementó con una mayor exposición y con el uso de benzodiacepinas de acción prolongada en lugar de las de acción corta. A pesar de que la relación aún no es definitiva, la fuerte asociación observada con la exposición a largo plazo refuerza la sospecha de una posible conexión directa.
[BMJ. 2014 Sep 9]
Billioti de Gage S, Moride Y, Ducruet T, Kurth T, Verdoux H, Tournier M, et al.

Article Original



Vida media de eliminación y la indicación de las benzodiacepinas reembolsados ​​por base de datos de reclamaciones administrativas en Québec (RAMQ) en 2000-09

Indicación
De acción prolongada (vida media ≥20 h)
De acción corta (vida media <20 h)
Ansiolíticos
Bromazepam (20 h)
El alprazolam (10-20 h)
El clordiazepóxido (5-30 h)
Lorazepam (10-20 h)
El clobazam (20 h)
El oxazepam (8 h)
Diazepam (32-47 h)
-
Hipnótico
Flurazepam (120-160 h)
Midazolam (1.5 a 2.5 h)
Nitrazepam (16-48 h)
Temazepam (5-8 h)
-
Triazolam (2 h)
Anticonvulsivos
Clonazepam (20-60 h)
-


¿Qué se sabe sobre este tema

  • En los países desarrollados el uso de benzodiacepinas sigue siendo muy prevalente y con frecuencia es crónica en las personas de edad avanzada a pesar de las recomendaciones.
  • Aunque se ha identificado un mayor riesgo de demencia en usuarios de benzodiazepinas, la naturaleza de esta asociación, ya sea causal o no, sigue siendo poco clara

Lo que este estudio añade

  • Existe una relación dosis-efecto entre el uso de benzodiazepinas y un mayor riesgo de enfermedad de Alzheimer en las personas mayores previamente tratadas durante más de tres meses, con el riesgo de ser más alto para formulaciones de acción prolongada
  • Ya sea causal o no, la naturaleza del enlace no puede establecerse definitivamente: el uso de benzodiazepina también podría ser un marcador temprano de una condición asociada con un mayor riesgo de demencia
  • La prescripción de benzodiacepinas en las personas mayores debe cumplir con las directrices de buenas prácticas que-es decir, la duración más corta con una preferencia para las formulaciones con una vida media corta