Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris TDA/H. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris TDA/H. Mostrar tots els missatges

diumenge, 4 de setembre de 2016

El Trastorn dissocial i la seva relació amb el TDAH

Els Trastorns de la conducta en l’adolescència són una de les situacions més preocupants per a pares, professors i professionals de la salut mental infantojuvenil. Aquests nois / es presenten quadres conductuals que necessiten suport mèdic i suport psicopedagògic i / o psicoterapèutic. El trastorn disocial es troba segons l’APA (Associació Americana de Psiquiatria) entre els trastorns de conducta més freqüents en població adolescent.
Característiques que presenta el Trastorn disocial
Segons el manual de diagnòstic DSM-IV, el Trastorn disocial està considerat com un trastorn greu de conducta. Es caracteritza per un patró de comportament persistent i repetitiu en el qual es violen els drets bàsics dels altres o importants normes socials adequades a l’edat del subjecte. Comportaments qualitatius i quantitatius que van molt més enllà de la simple “maldat infantil” o la “rebel · lia adolescent”. En general, implica la participació conscient per part de l’individu en actes que involucren un conflicte amb la normativa social o amb els codis de convivència implícits en les relacions en societat.
Aquestes manifestacions solen anar unides a una sèrie de situacions familiars, socials, escolars que influeixen tant en el seu origen com en el seu manteniment.
Els comportaments que es manifesten en el Trastorn Disocial, poden ser:
Agressions a altres persones (intimidar, fanfarronejar, ser cruel amb altres persones, iniciar baralles, ocasionar dany físic, forçar a una activitat sexual, etc.), O animals.
Danyar la propietat d’altres (incendis, destrucció deliberada …).
Fraudulència o robatori (violentar la llar, la casa o l’automòbil d’una altra persona, mentir per obtenir favors, estafar, etc.)
Violacions greus de normes (transgredir normes paternes, romanent fora de casa de nit? Iniciant aquest comportament abans dels 13 anys d’edat?, Escapar-se de casa durant la nit, fer campana a l’escola, etc.)
A més de la presència d’aquests símptomes, el trastorn disocial provoca un deteriorament clínicament significatiu de l’activitat social, acadèmica o laboral.
El trastorn disocial tant sols es pot diagnosticar fins als 18 anys, si l’individu té 18 anys o més, estaríem parlant d’un trastorn antisocial de la personalitat
És important atendre l’edat d’inici del trastorn, si apareix en la infància o en l’adolescència. Com més aviat es produeix la presència de símptomes, més sever és el trastorn, però pels adolescents tendeixen a cometre conductes i comportaments de major risc i per tant la gravetat i el risc en els afectats és més gran, de manera que la supervisió i el control sobre ells ha de ser molt més gran.
Relació entre TDAH i Trastorn dissocial
Una gran quantitat de les conductes que apareixen en l’etapa de l’adolescència en els afectats amb TDAH (Trastorn per Dèficit d’Atenció i hiperactivitat) no difereixen en excés de les que molts adolescents mantenen en el camí cap a una recerca de la seva identitat, per a la qual, l’oposició a les normes socials, constitueix una prova dels límits de l’individu en la construcció i reafirmació de la seva personalitat.
En els adolescents amb TDAH, el propi trastorn impulsa, en ocasions, l’aparició de conductes problema a causa de la presència i la intensitat de símptomes com la impulsivitat, el dèficit d’atenció, el dèficit en el control inhibitori o falta de reflexibilitat sobre la pròpia conducta, catalitzadors tots ells de comportaments problemàtics en situacions de risc.
Quan els adolescents amb TDAH presenten més associat un quadre o un diagnòstic de trastorn disocial, la probabilitat de presentar a més altres problemes de conducta, accidents de trànsit, problemes afectius, rebuig social i problemes acadèmics com absentisme escolar o molt baix rendiment acadèmic, s’incrementen exponencialment augmentant els riscos i limitant l’efectivitat de les intervencions.
En aquests casos la situació s’agreuja a causa de l’existència prèvia en aquests joves d’una personalitat disocial o un trastorn disocial de base. La comorbiditat d’ambdós trastorns suposa per tant, la manifestació d’accions més greus com conductes agressives o delictives, les quals suposen un deteriorament i un perjudici greu i significatiu per a ells mateixos i el seu entorn, i fins i tot aparèixer problemes amb la justícia.
Les intervencions amb aquests nens / ao adolescents, especialment aquells on hi ha la presència d’un trastorn disocial associat, requereixen de més supervisió i control. Els eixos terapèutics principals per a aquests casos han de ser dissenyats en base a les següents estratègies terapèutiques:
1) La prevenció de conductes de risc i comportaments problemàtics i el treball sobre l’autocontrol.
2) Treballar l’autoregulació emocional per desenvolupar formes òptimes d’expressar els sentiments negatius, convertir-los en sentiments positius i en accions útils i entrenar per modificar estats d’ansietat, frustració i ràbia en estats de relaxació i autocontrol.
3) Atendre els aspectes subjacents del problema (entorn familiar, dificultats personals, problemes afectius, entorn escolar, problemes psicològics, etc.)
4) Establir límits i normes d’actuació
En el cas de detectar a les llars oa les escoles, que el nostre fill/a o alumnes amb TDAH comencen a manifestar conductes disruptives que comencen a suposar un greu deteriorament de les normes i les relacions socials, és fonamental acudir al més aviat possible a un especialista, qui pugui valorar l’existència de trets de caràcter altament disruptius o personalitat disocial.
Bibliografia
Guía de Práctica Clínica  sobre el Trastorno  por Déficit de Atención  con Hiperactividad (TDAH) en Niños  y Adolescentes. Guías de práctica clínica en el SNS ministerio de sanidad, política social e igualdad. España
Medineplus. Biblioteca Nacional de Medicina de EE.UU. Instituto Nacionales de la Salud (NIH) Traducción por DrTango, Inc.
Caballo, M.V., y Simón, L.M.A. (COORDS.) (2005): Manual de Psicología Clínica Infantil y del Adolescente. Trastornos generales. Madrid. Pirámide
Valle García Novales., M (2012). Los trastornos graves de conducta. Estrategias para un abordaje eficaz desde la orientación educativa.
Manual de atención al alumnado con necesidades específicas de apoyo educativo derivadas de trastornos graves de conducta. Consejería de Educación, Junta de Andalucía. Dirección General de Participación e Innovación Educativa.

El TDAH i el risc en la conducció

Els conductors amb trastorn per dèficit d’atenció / hiperactivitat (TDAH) tenen gairebé un 50% més de risc de patir un accident greu de trànsit, probabilitat que podria reduir seguint un tractament farmacològic. Els principals símptomes del TDAH inclouen problemes amb l’atenció sostinguda i la impulsivitat, el que pot tenir un efecte advers sobre una conducció segura.
Els investigadors es van basar en una mostra de 17.408 pacients suecs amb TDAH de 18 a 46 anys.Utilitzant bases de dades comprovar si els pacients havien patit un accident de trànsit entre 2006 i 2009, i si en aquest moment seguien tractament farmacològic per al trastorn. En general, tenir TDAH augmentar el risc d’accident de trànsit en un 47% en els homes i en un 45% en dones.
El compliment d’un tractament farmacològic per al TDAH va reduir el risc d’un home de tenir un accident de trànsit en un 58%, en comparació amb els homes no tractats. No obstant això, en les dones no es va apreciar un benefici farmacològic significatiu en la prevenció d’accidents.

La bretxa de gènere: Nenes i dones amb TDAH

Les nenes, quan són diagnosticades en TDA/H, ho estan sent molt més tard que els nens. La proporció aproximada de diagnòstics en TDAH entre nenes i nens és de 1 a 3. Això no vol dir que hi hagi menys nenes que pateixin el TDAH, sinó que hi ha més nenes sense diagnosticar.
Quan no es diagnostica, el TDAH comporta un elevat peatge en la salut emocional d’una dona i en el seu benestar general, agreujant-se el dany psicològic i la poca confiança en si mateixa.
TDAH hiperactiu i/o impulsiu
Les diferències de gènere en els símptomes del TDAH són evidents. Les nenes presenten hiperactivitat diferenciada, i això fa que moltes vegades es passi per alt la seva problemàtica. Per exemple, en una aula escolar un nen podria respondre al perfil d’impulsivitat i/o hiperactivitat bellugant sobtadament , i/o de forma repetida, els peus; mentre que una nena pot demostrar hiperactivitat parlant sense parar. Una noia que parli tot el temps,  sovint és vista pels mestres com a parladora, no com a conseqüència d’alguna problemàtica, i per tant és menys probable que es recomani per a una avaluació de TDAH.
 TDA/H inatent
Una altra de les raons per què les nenes amb TDAH estan “per sota del radar” és que és més probable que aquestes pateixin de manca d’atenció  (TDA). Els símptomes d’aquest subtipus ( poca atenció als detalls, limitada capacitat d’atenció, falta de memòria, facilitat per la distracció…) tendeixen a ser menys perjudicials i obvi que els de TDAH hiperactius. Dit d’una altre manera, ens fixem abans amb un nen (hiperactiu?) que colpeja repetidament el seu escriptori que amb aquella noia (falta d’atenció?) que gira i cargola el seu cabell mentre mira per la finestra.
Mecanismes de supervivència
Algunes noies compensen el seu TDAH mitjançant el desenvolupament d’estratègies que emmascaren els símptomes. Per assegurar-se una bona nota, una nena pot arribar a ser una perfeccionista i passar hores prenent notes meticuloses de cada capítol que està treballant a l’escola, o convertir-se en obsessiva-compulsiva, i comprovar repetidament la seva motxilla per assegurar-se que ho té tot.
 Lluites Socials
Les diferències de gènere amb TDAH també poden afectar la vida social d’una noia. La investigació mostra que les nenes amb TDAH poden ser rebutjats amb més freqüència pels seus companys que els nens. En comparació amb els homes, les amistats de les nenes requereixen una major sofisticació i un major manteniment en el temps. Per exemple, dos nens poden reunir al pati i començar a cavar un forat amb les seves pales, fent-se amics a l’instant. L’amistat entre les nenes requereix de més complexitat en les senyals socials i d’unió, cosa en la que les nenes amb TDAH poden presentar més dificultat.
 El preu del TDAH en les nenes
L’autoestima de les nenes amb TDAH també sembla estar més afectada que la dels nens amb TDAH. No és d’estranyar, doncs, que aquest condicionant pot comportar un peatge excessiu en la salut emocional d’una dona i el seu benestar general. Les nenes amb TDAH tendeixen a tenir més trastorns de l’estat d’ànim, depressió, ansietat i problemes d’autoestima que les nenes sense TDAH. Les nenes amb TDAH tenen un major risc de problemes socials i personals: baix rendiment acadèmic, abús de drogues i alcohol,… i fins i tot intents de suïcidi.
Percepcions públiques de nois i noies
Les nenes amb el tipus hiperactiu del TDAH podrien diagnosticar-se abans, però sovint acaben sent més estigmatitzats que els nens amb el mateix diagnòstic: Als nens, als patis de les escoles no se’ls te tant en compte la impulsivitat i la distracció, ja que “forma part” del comportament infanto-juvenil, els nens tenen més probabilitats de passar desapercebuts per altres nens i mestres, sobretot si els seus símptomes no són greus, als nens hiperactius és fàcil que podem titllar-los com a “són nens”, mentre que les nenes hiperactives, massa sovint, queden condemnades a l’ostracisme.
 Les expectatives d’esposes i mares
Tradicionalment, a les dones se les ha ensenyat a ser “complaents”, i sovint podem creure que expressen demandes poc realistes sobre si mateixes, especialment quan tracten de mantenir un equilibri familiar  amb una carrera professional. Quan les dones amb TDAH es casen i tenen fills, molts sovint se senten avergonyides, ja que la societat espera d’elles tremendes gestes de memòria i d’organització personal, social i laboral, cosa la qual els costa molt i molt d’assolir.  Sense un tractament o ajuts adequats, moltes dones se senten ineptes, cosa la qual acaba afectant la seva autoestima i repercutint en un malestar psicològic que els provoca viure en un permanent malestar social, personal i familiar.
 Cercar i obtenir ajuda
Si vostè creu que la seva filla pot tenir TDAH, no esperi que el mestre li comuniqui la seva preocupació abans de demanar l’avaluació d’un professional de la salut. Els professors solen buscar hiperactivitat, desorganització o l’oblit com els signes de TDAH, abans de recomanar una avaluació, però massa sovint la manera com el TDAH s’expressa en les nenes (parlar en excés, falta d’autoestima, perfeccionisme, assumpció de riscos preocupants, excessivament impertinent,…) és poques vegades llegit com a tal.
 Diagnòstic en adults – Alleugeriment
Qualsevol dona que sospiti que té TDAH ha de preguntar-se a si mateixa sobre aquesta possibilitat i consultar un professional de la salut mental especialitzat en aquest camp. El TDAH presenta un elevat component hereditari, i moltes dones busquen ajuda a l’edat adulta arrel de tenir un nen que ha estat diagnosticat de TDA/H. Per la majoria d’aquestes dones que han estat diagnosticades en una edat avançada de la vida, ha estat un gran alleujament tenir per fi una explicació del per què són com són.
 Tractament Diferent
El TDAH no només presenta diferents símptomes en nens i nenes, sinó que sovint requereix d’una estratègia de tractament diferent. Ambdós sexes es beneficien dels medicaments estimulants, però les nenes també poden necessitar tractament per l’ansietat. Algunes noies no poden tolerar els estimulants sense suport farmacèutica addicional.


TDAH i l’addicció a substàncies

La comorbilidad existente entre los trastornos por uso de sustancias y el trastorno por déficit de atención e hiperactividad ha sido constatada por diversos autores. El objetivo de este trabajo es analizar la prevalencia de TDAH y la severidad de éstos en comparación con pacientes sin TDAH en una muestra de pacientes atendidos en los servicios ambulatorios de drogodependencias.
Material y métodos. La muestra está formada por 162 pacientes del Servicio Provincial de Drogodependencias de Huelva. El instrumento de evaluación de severidad del trastorno TUS fue la entrevista semi¿estructurada EuropASI, y las puntuaciones en calidad de vida se obtuvieron administrando el TECVASP. En el screening de TDAH se empleó la ASRS 1.1.
Resultados. La prevalencia de TDAH fue del 27,8% en la muestra de pacientes. La prevalencia entre consumidores de alcohol fue del 33,3%, entre consumidores de cocaína del 42,2%, entre consumidores de cannabis del 48,9% y entre consumidores de heroína del 13,3%. Los pacientes con TDAH tuvieron una peor calidad de vida y mostraron una mayor severidad en el perfil de consumo de drogas, relaciones familiares y sociales y estado psiquiátrico.
Conclusiones. Los resultados encontrados ponen de manifiesto la conveniencia de una evaluación minuciosa por parte del clínico, en vista de las complicaciones que un diagnóstico potencialmente dual pueda suponer en términos de gravedad del consumo, dificultades sociales y severidad del estado psiquiátrico en general.

TDAH en pacientes con adicción a sustancias: análisis de la prevalencia y de los problemas relacionados con el consumo en una muestra atendida en un servicio de tratamiento ambulatorio. E. Torrico Linaresa, A. Vélez Morenoa , E. Villalba Ruiza , F. Fernández Calderónb, A. Hernández Corderoc y J. Ramírez López. 2012 Elsevier España, S.L.y Sociedad Española de Toxicomanías

Alcance y limitaciones del tratamiento farmacológico del TDA/H en niños y adolescentes y Guías de Práctica Clínica. Una revisión bibliográfica

El Trastorno por Déficit de Atención e Hiperactividad (TDA/H) es descrito y presentado en las Guías de Práctica Clínica (GPC) como frecuente en la infancia y adolescencia, asociado a disfuncionalidad significativa en diversos ámbitos, y cuyo tratamiento requiere usar medicamentos, considerados como seguros y efectivos a largo plazo. Se trata de sustancias estimulantes de cuyo daño, en otro tipo de usos en adultos, se ha alertado. En el presente trabajo se ha procedido a una revisión bibliográfica exhaustiva acerca de las evidencias respecto a su efectividad a corto y largo plazo, sobre la sintomatología nuclear del TDA/H, sus resultados funcionales y los riesgos asociados a sus potenciales efectos adversos. El resultado es desalentador y la utilización de estos medicamentos debería considerarse un último recurso, para un número reducido de casos y en periodos de tiempo limitados y breves.
Miguel A. Valverde Eizaguirrea y José A. Inchauspe Arósteguib.
aPsicólogo Clínico, Unidad de Hospitalización Psiquiátrica Sección A. Complejo Hospitalario de Navarra. Servicio Navarro de Salud – Osasunbidea. Pamplona, España.
bPsiquiatra, Director del Centro de Salud Mental de San Juan. Servicio Navarro de Salud – Osasunbidea. Pamplona, España.

Outreach and limitations of the pharmacological treatment of Attention Deficit Disorder with Hyperactivity (ADHD) in children and adolescents and Clinical Practice Guidelines. A literature review. Rev. Asoc. Esp. Neuropsiq., 2014; 34 (121), 37-74. doi: 10.4321/S0211-57352014000100004

diumenge, 9 d’agost de 2015

El “niño hiperactivo” como síntoma de una situación profesional y social: ¿Mito, realidad, medicalización?

Jorge L. Tizón**
 RESUMEN:
Se introduce el tema con un breve repaso del síndrome en las clasificaciones DSM y CIE y de algunas limitaciones de las mismas. A continuación se amplía la reflexión sobre tres aspectos concretos del síndrome: el empírico, con breves referencias a la genómica y la neuroquímica cerebrales; el teórico, con insistencia en una perspectiva psicopatológica, y pragmático, revisando los tratamientos propuestos para tal síndrome. Se termina con una reflexión sobre los diversos tipos de guías o protocolos clínicos y sobre las dificultades para desarrollar guías o protocolos clínicos alternativos a los dominantes y a los progresivamente impuestos por la BigPharma.
PALABRAS CLAVE: hiperactividad, trastorno del comportamiento, anfentaminas.

ABSTRACT:
THE “HYPERACTIVE CHILD” AS A SYMPTOM OF A PROFESSIONAL AND SOCIAL SITUATION: MYTH, REALITY, MEDICALIZATION? This paper begins with a brief review of the syndrome in the DSM and ICD, and with a reminder of some of the limitations of these classifications. The author then reflects on three concrete aspects of the syndrome: an empirical one, with brief references to genomics and cerebral neurochemistry; a theoretical one, with an insistence on a psychopathological perspective; and a pragmatic one, by revising the treatments proposed for such a syndrome. The paper finally ends with a reflection on the different types of guides or clinical protocols, and on the difficulties to develop guides or alternative clinical protocols to the dominant ones and those progressively imposed by BigPharma.
KEY WORDS: hyperactivity, conduct disorder, amphetamines.

RESUM:
EL “NEN HIPERACTIU” COM A SÍMPTOMA D’UNA SITUACIÓ PROFESSIONAL I SOCIAL: ¿MITE, REALITAT, MEDICALITZACIÓ?
S’introdueix el tema amb un breu repàs de la síndrome en les classificacions DSM i CIE i d’algunes limitacions de les mateixes. A continuació s’amplia la reflexió sobre tres aspectes concrets de la síndrome: l’empíric, amb breus referències a la genómica i la neuroquímica cerebrals; el teòric, amb una insistència en una perspectiva psicopatològica, i pragmàtic, revisant els tractaments proposats per a la tal síndrome. S’acaba amb una reflexió sobre els diversos tipus de guies o protocols clínics i sobre les dificultats per a desenvolupar guies o protocols clínics alternatius a les dominants i als progressivament imposats per la BigPharma.
PARAULES CLAU: hiperactivitat, trastorn del comportament, anfentamines.

* Una primera versión de este trabajo fue publicada en Formación Médica Continuad en Atención Primaria 2006; 13 (1): 1-4. ** Director del Equipo de Prevención en Salud Mental – EAPPP (Equip d'Atenció Precoç als Pacients amb risc de Psicosi). Correspondencia: Córcega 544, 08025-Barcelona; jtizon.pbcn@ics.scs.es

 http://www.fundacioorienta.com/pdf/Dr.%20Tiz%C3%B3n.%20web.pdf

divendres, 10 d’abril de 2015

El TDAH i les EMOCIONS

No tots els professionals que treballem en el TDAH entenen que les emocions, i la intensitat d’aquestes, és un factor determinant en les persones que pateixen de TDAH.

Com que els criteris diagnòstics ni tant sols parlen d’aquest símptoma, no es te present, tot i que les darreres investigacions han demostrat que els afectats de TDAH són persones que toleren molt pitjor la frustració, són més impacients, tenen mal geni per coses insignificants, s’exciten molt més que la resta de persones, s’enutgen molt fàcilment, encara que al poc temps els hagi passat, i pateixen molta més ansietat que altres grups de control.

Els estudis més recents posen de relleu que podria ser degut a una menor connectivitat de les xarxes cerebrals que transporten la informació relacionada amb les emocions. Una alteració en la memòria del treball pot provocar que qualsevol emoció momentània es torni molt intensa en determinats moments. També pot donar-se la vessant contrària, que en determinats moments ens doni la sensació que aquesta persona sembli insensible o sigui força inconscient amb les emocions dels altres. Hem de tenir presents que una bona memòria de treball ens aporta l’energia emocional necessària per organitzar-nos, mantenir l’enfocament atencional i de seguiment, alhora que a autoregular-nos.

Hi ha moments que aquesta intensitat emocional provoca una mena de col·lapse informatiu en el cervell de la persona amb TDAH, provocant el desplaçament d’altre informació que a qualsevol altre persona l’ajudaria a modular la seva ira i a regular el seu comportament.

La dificultat d’atenció d’una persona amb TDAH pot acabar provocant una irritabilitat intensa en ells, degut a l’extrema sensibilitat que tenen a la desaprovació social. Molts d’ells tenen terror a ser mal vistos” per l’entorn que els envolta, i això fa que un petit canvi en les seves expectatives, provocat per una lleugera incertesa o un simple comentari aliè, comportarà una reacció emocional molt més intensa del que seria habitual en qualsevol persona.

La intolerància emocional que pateixen molts TDAH, especialment quan aquestes emocions són doloroses, fa que acabin atrapats en patrons de comportament inusuals i a vegades destructius per a ells mateixos.

Una reacció habitual als estressors socials i ambientals que envolten als TDAH és el pànic. Això sol ser degut a una mala regulació emocional d’aquestes persones, que els és molt difícil diferenciar entre amenaces perilloses i problemes lleus.

Moltes persones que pateixen distímia, depressió o tristesa és degut a un TDAH no tractat, ja que moltes de les causes de la manca d’energia o baixa autoestima diària són degudes a la sensació anímica de frustració, fracàs i retroalimentació negativa; que amb un adequat tractament psicològic tindria una solució eficient.

Un dels símptomes habituals en les persones que pateixen TDAH és la necessitat d’una gratificació immediata, cosa la qual els dificulta mantenir un esforç sostingut en qualsevol tasca. Això és degut a una mala gestió emocional (només posen interès en la recompensa immediata), ja que quan una persona està emocionalment equilibrada, aquesta mateixa emoció la motiva a participar o evitar qualsevol acció amb recompensa a llarg termini.

El treball adequat i continuat, mitjançant una teràpia psicològica, pot ajudar les persones amb TDAH a tenir una adequat maneig de les pors i la baixa autoestima, alhora que superar els problemes amb una senzilla organització per a completar les tasques, per avorrides que aquestes siguin.



Basat en l'article "Why We Feel So Intensely: Understanding ADHD Emotions. Anger, outbursts, anxiety, irritability, impatience: more than most people, ADHDers can be driven by emotions" de Thomas E. Brown, autor de “Smart but Stuck: Emotions in Teens and Adults with ADHD”.

dilluns, 6 d’abril de 2015

TDAH en l'adolescència?

¿TDAH en la adolescencia? 50 PREGUNTAS orientativas para reconocer y tratar el TDAH

Manual Clínico/Psiquiátrico con interesante información para profesionales sobre el TDAH, centrado en la adolescencia, .
Escrito por Néstor Szerman.


divendres, 16 d’agost de 2013

TDAH: Viviendo sin frenos (II parte)

¿Cuáles son los diferentes tipos de problemas en los niños con TDAH?

Los niños con TDAH experimentan problemas en tres campos:
1. Síntomas de disfunción ejecutiva: Previamente hemos definido los componentes de la disfunción ejecutiva en términos científicos. Ahora traduciremos estos problemas en síntomas de la vida real.
1.a. Síntomas clásicos del TDAH:
- Distracción -> Inadecuada inhibición de los estímulos externos.
- Impulsividad -> Inadecuada inhibición de los impulsos internos.
- Hiperactividad -> Liberar físicamente estos estímulos.
1.b. Otros síntomas de la disfunción ejecutiva:
Si no abordamos estos síntomas sólo estamos tratando la punta del iceberg.
- Actúan como polillas: Son atraídos por las luces más brillantes.
Autor: Dr. Roberto Rosler Médico Neurocirujano egresado con Diploma de Honor – Universidad de Buenos Aires.  Orador y tutor en Asociación Educar, una reconocida plataforma online dedicada a la neuropsicoeducación.  | On 12, ago 2013

TDAH: Viviendo sin frenos

La principal dificultad que tienen los niños con TDAH/ADHD es que no pueden inhibir el momento presente lo suficiente como para considerar el futuro.
No es que a Juan no le importe el futuro, sencillamente, para él pasado y futuro parecen no existir.

El “iceberg” del TDAH: Más problemas de los esperados

Hemos estado fallando en el punto:
“¡Juan es muy activo! Nunca deja de moverse. Se distrae ante el más mínimo ruido y tiene el período de atención de una pulga. A menudo actúa antes de pensar. Su hermana María con frecuencia vive en el medio de la niebla. A veces está tan perdida en el espacio que al llamarla le decimos: “Planeta Tierra comunicándose con María”.
Esta viñeta es como típicamente se considera a los niños con el trastorno (¡qué fea palabra!) de déficit (¡otra palabra feísima!) de atención e hiperactividad (TDAH o ADHD). Pero muchas veces esto es solamente la punta del iceberg. Ésta es otra probable descripción del cuadro completo de un niño con ADHD:
“Gritamos toda la mañana para poder salir de casa. Para hacer la tarea tarda horas y horas. Si uno no lo ayuda con su tarea, es tan desorganizado que nunca lo hará bien. Si uno lo ayuda, él me grita. Como nunca encuentra nada, todo el mundo piensa que no le importa nada. No importa cuánto le roguemos o castiguemos, él continúa haciendo las mismas cosas estúpidas una y otra vez. Nunca considera las consecuencias de sus acciones y parece no interesarle si estas acciones me lastiman. Es tan fácil para él sentirse agobiado. Él es tan inflexible y luego estalla por cualquier cosa”.

diumenge, 17 de març de 2013

PROBLEMES PSIQUIÀTRICS I ESDEVENIMENTS VITALS ESTRESSANTS EN PERSONES ADULTES AMB SIMPTOMATOLOGIA DE TDA/H


Coexistencia problemas psiquiátricos y acontecimientos vitales estresantes en los adultos con síntomas de TDAH

Abstracto

Objetivo :. Explorar las asociaciones de los subtipos de TDAH en adultos con otros problemas psiquiátricos, los acontecimientos estresantes de la vida y las diferencias sexuales 
Método : La odds ratio se calcularon utilizando la información de 17.899 participantes de una encuesta basada en la población de gemelos adultos nacidos en Suecia entre 1959 y 1985. 
Resultados : Los síntomas de trastorno por déficit de atención con hiperactividad (TDAH) se asociaron a un mayor riesgo de síntomas de (odds ratio [intervalo de confianza del 95%]): trastorno de ansiedad generalizada (5,6 [4,3; 6,5]), depresión mayor (2,8 [ 2,4; 3,2]), trastorno bipolar (8,0 [5,1; 12,6]), trastorno obsesivo-compulsivo (3,9 [3,1; 4,9]), y dependencia del alcohol (2,6 [2,2; 3,1]). Se encontró que los síntomas de TDAH se asocian con un mayor riesgo de acontecimientos estresantes de la vida (1,8 [1,3; 2,4]). No hubo diferencias significativas en la comorbilidad que se observó entre sexos. 
Conclusión : Tanto las mujeres como los hombres con TDAH tienen un riesgo mayor para los síntomas de otros trastornos psiquiátricos. También corren un mayor riesgo de eventos estresantes de la vida.

Bettina Friedrichs, MD, Department of Women’s and Children’s Health, Child and Adolescent Psychiatric Unit, Astrid Lindgren Children’s Hospital, Karolinska Institutet, SE-17176, Stockholm, Sweden. Journal of Attention Disorders January 2012 16: 13-22, first published on August 4, 2010. http://jad.sagepub.com/content/16/1/13.abstract 

Dèficit emocional i apatia en el TDA/H d'adolescents i adults

LES PERSONES ADULTES AMB TDA/H NO SEMPRE MOSTREN PATRONS D’HIPERACTIVITAT. SÓN MOLT IMPORTANTS ELS DÈFICITS EMOCIONALS I LA APATÍA EN ELLES.


Abstracto

Objetivos : Investigar la presencia de síntomas de apatía en los adolescentes y adultos con TDAH como una manifestación del comportamiento subyacente de los déficits motivacionales y determinar si los síntomas de apatía se asocia con un determinado perfil neuropsicológico. 
Método : Un total de 38 participantes con TDAH (28 de la nomenclatura combinada subtipo [ADHD / C] y 10 del subtipo inatento [TDAH / I]) y 30 controles sanos (Ctrl) fueron evaluados en dos medidas de apatía administrados a los sujetos y los informantes. Además, los participantes completaron una batería de TDAH neuropsicológica. 
Resultados : Los participantes con TDAH presentan puntuaciones elevadas en las medidas de apatía con respecto a los controles (TDAH / I> TDAH / C> Ctrl). Basados ​​Informante calificaciones de apatía correlacionó significativamente con medidas conductuales de falta de atención. La apatía mide correlacionó significativamente con las pruebas ejecutivas, memoria de trabajo, verbal habilidades intelectuales fluidez, y en general, sólo en la muestra de falta de atención. 
Conclusiones : Este estudio subraya la importancia de los déficits motivacionales en el TDAH adulto como una dimensión clínica significativa estrechamente vinculado a las dificultades de falta de atención y las funciones ejecutivas.

Fernando Torrente, Institute of Cognitive Neurology (INECO),Castex 3293, CP 1425, Buenos Aires, Argentina. Journal of Attention Disorders October 2011 15: 545-556, first published on March 5, 2010. http://jad.sagepub.com/content/15/7/545.abstract 

dimarts, 5 de març de 2013

CONCERTA, o la medicación del TDAH


Datos extraídos del prospecto y de la ficha completa del vademecum (información farmacológica acreditada).  

Que es CONCERTA y para que se utiliza 

Composición de Concerta
El principio activo es metilfenidato hidrocloruro
· Concerta contiene metilfenidato hidrocloruro
Los demás componentes son:
· Butilhidroxitolueno (E321), acetato de celulosa, hipromelosa (E464), ácido fosfórico concentrado, poloxámero 188, óxidos de polietileno 200K y 7000K, povidona K29-32, cloruro de sodio, ácido esteárico, ácido succínico, óxido de hierro negro (E172), óxido de hierro amarillo (E172)
· Cubierta-film: hipromelosa (E464), lactosa monohidrato, dióxido de titanio (E171), triacetina
· Cubierta transparente: cera carnauba, hipromelosa (E464), macrogol 400
· Tinta de impresión: óxido de hierro negro (E172), hipromelosa (E464), alcohol isopropilo, propilenglicol y agua purificada.

Para qué se utiliza
Concerta se utiliza para tratar “el trastorno por déficit de atención con hiperactividad” (TDAH).
· se utiliza en niños y adolescentes de edades comprendidas entre 6 y 18 años
· se utiliza sólo tras haber probado antes tratamientos que no incluyan medicamentos. Así como la terapia de comportamiento y asesoramiento.
Concerta no está indicado en el tratamiento de TDAH en niños menores de 6 años o para el inicio del tratamiento en adultos. Cuando el tratamiento se inicia a una corta edad, puede ser adecuado seguir tomando Concerta hasta que sea adulto. Su médico le aconsejará sobre esto.

dijous, 28 de febrer de 2013

Adults amb TDA/H: Brillants i ambiciosos..., però víctimes d’un excessiu desgast mental!!


Quan associem les inicials TDA/H a un adult estem parlant d’un trastorn crònic amb un clar historial d’alteracions simptomàtiques en diversos àmbits de la seva vida, que es remunten a la infància i que li provoquen molta infelicitat i malestar.

Les persones adultes que abans o després acaben sent diagnosticades de Trastorn per Dèficit d’Atenció, amb o sense Hiperactivitat (TDA/H), no es caracteritzen únicament per una excessiva activitat motora o per un baix rendiment cognitiu, sinó que és molt habitual que arribin a la consulta del psicòleg o psiquiatra per motius tant diversos com ludopaties, addiccions, depressions, ansietat, crisis de pànic, trastorns dissocials o conductes obsessiu-compulsives.

Són persones que fan uns grans esforços per arribar als objectius professionals i acadèmics previstos, encara que amb uns resultats inferiors als esperats en persones amb similars capacitats. Massa vegades observem que s’ensorren en una depressió, causada per la frustració que els envaeix quan se n’adonen que els ha estat impossible d’assolir coses que haurien d’haver aconseguit!!.

Els estudis duts a terme en aquest camp han posat de manifest que les persones adultes amb TDA/H solen presentar un menor rendiment acadèmic, tenen dificultats a la feina i els costa mantenir el lloc de treball, condueixen de forma perillosa, tenen problemes per acabar les tasques, són bastant desordenats i tenen poca autodisciplina, no són constants amb les metes i objectius que prèviament s’han proposat, la seva autoestima és baixa, tenen oblits i despistes freqüents, els costa molt de concentrar-se, tenen dificultats amb el maneig de les amistats, presenten conflictes en les relacions de parella,...

Per a diagnosticar aquest trastorn a un adult és imprescindible que es donin dues premisses alhora: a) que aquest trastorn ja estigués present des de la infància, i b) que en l’actualitat es doni un focus d’alteració/deteriorament, clínicament significatiu, en més d’una àrea important de la seva vida: a nivell social, professional, acadèmic o personal.

El procés diagnòstic que portem a terme des del nostre centre és un repte important per a les persones amb un més que probable TDA/H: es duen a terme un seguit d’entrevistes clíniques que ens permeten obtenir una acurada història clínica; s’administren diversos tests que ens ajuden a detectar la severitat i freqüència de la simptomatologia actual i determinar-ne l’impacte i repercussió que tenen aquestes en la seva vida, tant pel que fa a les relacions personals com socials, familiars i professionals. Finalment, i no menys important, fem una exploració neuropsicològica de caràcter global, que ens permet establir el perfil cognitiu, atencional i mnemònic de cada persona, alhora que delimitem els més que possibles dèficits dels pacients avaluats.

Creiem que és vital el diagnòstic i tractament del TDA/H, com a trastorn primari que és, per a permetre que les persones que el pateixen puguin resoldre de forma molt més ràpida i satisfactòria la resta de trastorns secundaris que els envaeixen.



dilluns, 25 de febrer de 2013

TDAH en el adulto


En demasiadas ocasiones nos encontramos con personas que, a medida que avanzan en la vida, se les incrementan las dificultades para mantener la atención, se distraen fácilmente, les cuesta escuchar o seguir las instrucciones de los demás, intentan aplazar las tareas para después o les cuesta terminar las que empiezan,…
Pueden ser descuidados y desorganizados, con dificultades para manejar/controlar el tiempo, suelen dejar de hacer cosas o retrasarlas excesivamente, tienen poca tolerancia a la frustración, padecen problemas de insomnio o somnolencia diurna, están faltos de motivación,… ¿Observas estos síntomas en tu pareja?, ¿te parece que estemos describiendo a un conocido o familiar?, ¿eres tú quien se queja habitualmente de ello?

Muchos adultos padecen el Trastorno por déficit de atención/hiperactividad del adulto (TDAH del adulto) y no se dan cuenta. ¿Porqué? Porque muchas veces sus síntomas se confunden con los de vivir con estrés.

Ello les ha provocado que vivan rodeados de sentimientos subjetivos de inquietud y angustia, hiperactividad verbal (suelen hablar mucho o interrumpir a los demás mientras están hablando), además de acumular problemas de autoestima, relaciones personales y sociales poco adaptadas, bajo rendimiento laboral y académico (y si no mucho mayor esfuerzo en conseguir los mismos resultados que otros).

Otros problemas asociados (comórbidos) al TDAH como ansiedad, depresión, dificultades de concentración o aprendizaje, consumos de alcohol o drogas,… son los que generalmente llevan a los adultos a la consulta del psicólogo.


Si es así puedes ponerte en contacto conmigo para una completa evaluación diagnóstica, tanto de los síntomas asociados como de otras conductas alteradas, para valorar las repercusiones negativas que puedan tener en tu vida.
¡¡¡Una intervención psicosocial te ayudará a reconducir estos problemas,
 incrementando tu Bienestar!!!


dimecres, 14 de novembre de 2012

Las pastillas de portarse bien

La epidemia ha vuelto a las aulas. Cientos de niños en el País Vasco, más de 250.000 en España y millones en el mundo, están siendo tratados contra una enfermedad que no existe con un fármaco que puede causarles graves problemas de salud. La hiperactividad está siendo puesta en tela de juicio por un número creciente de profesionales sanitarios, que considera que se está dando una respuesta médica a lo que a menudo se trata sólo de un problema educativo. ¿Es un crío movido un enfermo o lo normal en los más pequeños es que salten, corran y se aburran en clase? Un demoledor informe del Departamento vasco de Sanidad, financiado también por el Gobierno central, aporta las claves para la atención adecuada de un problema sanitario y social que, según considera, ha tomado ya unas dimensiones "desproporcionadas".  Sólo una excepción   En medio de ambas corrientes, un tercer grupo, los defensores de la psicoterapia, considera que la hiperactividad, el déficit de atención y la impulsividad no pueden considerarse una enfermedad, sino "ocasionalmente" síntomas de un problema de salud más grave. Se refieren a los trastornos de la personalidad, patologías cercanas a la psicosis y la esquizofrenia, que requieren un abordaje terapéutico más amplio, basado fundamentalmente en la ayuda psicológica y el apoyo familiar y escolar. Figura entre ellos el psiquiatra infantil Alberto Lasa, coautor del informe del Gobierno vasco 'Evaluación de la situación asistencial y recomendaciones terapéuticas en el TDAH'. "Se le atribuye una incidencia del 5% al 8% , y en determinados entornos hasta del 15% de la población infantil. No es así. Los niños hiperactivos son sólo una excepción", aclara. La falta de consenso entre los profesionales sanitarios es total. Más allá de las dudas sobre su existencia, no hay acuerdo sobre qué es la hiperactividad, cómo debe diagnosticarse ni cómo se ha de tratar. Ni siquiera se sabe a ciencia cierta si se trata de un trastorno infantil, como se decía hasta hace sólo unos años, o de una enfermedad crónica. "Los criterios van cambiando. La última moda es que se trata de una patología incurable que necesita terapia de por vida. La comparan con la necesidad de insulina para el diabético o las gafas para un miope", critica Alberto Lasa. Los especialistas que la atribuyen a un fallo en el cerebro la diagnostican mediante el análisis de dos test que rellenan los profesores del niño, por un lado, y los padres, por otro. En ellos, plantean preguntas como si el niño es muy movido, contesta a sus padres, si desobedece y se le caen las cosas a menudo. "Se sabe muy poco del desarrollo del Sistema Nervioso Central de los niños» -añade Tizón- pero sí se sabe que se halla en continua evolución al menos hasta los 7 u 8 años. Después se enfrentará a la apoptosis neuronal masiva de la adolescencia. Cómo para introducir crónicamente anfetaminas en ese cerebro del que sabemos tan poco, salvo su dinámina y plasticidad". Pero, ¿hasta qué punto son peligrosos los fármacos contra la hiperactividad? El Instituto Nacional de la Salud de Estados Unidos (NHI) arranca su página de información ciudadana sobre el controvertido fármaco con una seria advertencia. "El metilfenidato -comercializado en España con los nombres de 'Concerta', 'Medikinet' y 'Rubifen'- puede crear hábito. Si toma demasiado puede sentir que no controla sus síntomas y que necesita tomarlo en grandes cantidades. También es posible que experimente cambios inusuales en su comportamiento". "Vender u obsequiarlo -añade la advertencia- puede causar daños a otras personas y constituye un delito". En países como Francia y Suecia su uso es prácticamente nulo; y está limitado legalmente por tener la consideración de sustancia estupefaciente. Sus efectos secundarios "más frecuentes" son pérdida de apetito, disminución del peso y estatura, trastornos del sueño, irritabilidad y ansiedad. Estudios recientes apuntan al deterioro de la capacidad cognitiva, la aparición de psicosis paranoide, que desaparece con su supresión, y también efectos cardiovasculares y crisis epilépticas. Otra consecuencia "temible" y polémica sobre su toma es el riesgo de utilización abusiva y predisposición a conductas toxicómanas. El Ministerio de Sanidad admite en una nota a los profesionales sanitarios que "su mecanismo de acción no se conoce con precisión" y que "no se dispone de datos suficientes respecto a los posibles efectos a largo plazo". La sanidad de EE UU añade algo más: "El metilfenidato puede causar muerte súbita en niños y adolescentes, especialmente en aquellos que tienen problemas cardíacos". El peso de los laboratorios   ¿Cómo es posible entonces que se dé a los niños algo tan peligroso? "Calmar a un niño agitado facilita la vida a todo el mundo", argumenta Juan Manzano, profesor de Psiquiatría infantil y juvenil en la Universidad de Ginebra. "A los padres les resulta más confortable oír que su niño estará bien con la toma de una pastilla que asumir, por ejemplo, un problema educativo. Y no olvidemos que toda industria, la que sea, tiende a vender su producto". En el centro de la polémica quedan las empresas farmacéuticas. El informe del Gobierno vasco alerta de que la mayoría de las guías de práctica clínica del TDAH "fallan en aspectos tan importantes como la rigurosidad de la metodología utilizada" y están financiadas "por la industria", que fabrica y comercializa la medicación. «La hiperactividad existe», concluye el reconocido psiquiatra francés Bernard Golse, "pero son muy pocos casos. Hablar de un 8% o un 10% de incidencia es una tontería muy triste, una falsedad difundida por los laboratorios farmacéuticos, que sólo quieren vender medicamentos".
  El documento pone en entredicho la existencia misma de la hiperactividad (TDAH) como enfermedad y llama la atención sobre el "creciente" e "indiscriminado" uso que se está haciendo de los psicoestimulantes para su tratamiento.  Esta tendencia, alertan, "se ve apoyada y favorecida por la difusión de la hipótesis, cuestionable, de que la causa" de este trastorno, "es exclusivamente neurológica y determinada genéticamente". El trabajo es concluyente. Ni existen pruebas diagnósticas para verificar la existencia del TDAH, ni la comunidad científica se pone de acuerdo sobre cuál es la mejor manera de abordarlo. En todo caso, alertan de que "en nuestro país no se están siguiendo las recomendaciones sanitarias más básicas y prudentes en cuanto a la prescripción del metilfenidato", la droga que se prescribe contra la supuesta patología. La hiperactividad no es nueva. Comenzó a hablarse de ella a principios del siglo pasado, aunque ha sido en las últimas décadas cuando ha adquirido dimensiones epidémicas. Para muchos investigadores, como el neuropediatra estadounidense Fred Baughman, autor del superventas 'El fraude del TDAH', directamente no existe. Es sólo "un invento de la Psiquiatría" sin base científica alguna, que cuenta con el escudo protector de la industria. La mayoría de los profesionales de la salud lo considera como un síndrome de origen neurológico, que se controla con psicoestimulantes. Durante décadas, los defensores de esta idea, médicos de familia, pediatras y neuropediatras fundamentalmente, han buscado marcadores biológicos, pruebas de laboratorio como radiografías y escáneres que permitieran demostrar esta hipótesis. No los han logrado. "La Asociación Americana de Medicina llegó a afirmar en 1998 que el TDAH 'es uno de los trastornos mejor investigados de la Medicina'. No deja de ser una afirmación pintoresca al referirse a un cuadro cuya base genética no se ha demostrado ni de lejos", comenta el psiquiatra Jorge Tizón, fundador del Equipo de Prevención en Salud Mental de la Sanidad catalana.